Ja fa molts dies (que a mi m'han semblat anys) que no em parlo amb el Lucas. No surt per res de casa seva. A vegades sembla que s'hagi escapat o alguna cosa. Avui després de classe tornaré a anar. Pico a casa seva i no obre la porta.
–Lucas, sé que estàs a dins.
–No, no estic a casa – em diu ell.
Començo a riure.
–Si que hi ets. Sinó com m'has pogut respondre?
–Mmm... l'in-ter-fo-no - diu fent veu que és una gravació.
–Que no, Lucas. Obre si us plau – li demano.
–Per què vols que t'obri? Sé que la meva germana t'envia, però no li facis cas, és un tros de pa sucat amb oli.
–No estic aquí per la Sheira. Vull parlar amb tu.
Hi ha un moment de silenci i m'obre la porta. Quan el veig em quedo parat.
–Tio... i la teva cua? – li dic assenyalant-me la nuca, com dient-li la seva.
–Ah, és que fa una calor insuportable a Barcelona, no sé com s'ho fan les ties amb el cabell tan llarg que tenen... – em diu decaigut.
–Et volia convidar a la piscina – li dic somrient –. Perquè... fa calor.
–Uf... ara? – em diu mirant l'hora –. Però si són les 3!
–No, d'aquí una estona, a les quatre.
–Uf... bueno, ja parlarem. Adéu – em diu i em tanca la porta.
Me'n vaig amb un somriure. Per fi tornaré a parlar amb ell com persones! O... qui sap. Potser... espero... segur que sí! Vaja... no estic molt convençut... aaah! Necessito tenir la ment clara com l'aigua, no vull (no puc) dubtar.
