–Ah, tu... sí, es clar. Entra amb mi – m'ha guiat fins a dins de la casa. S'ha mantingut tal i com estava fa dos mesos, recordo cada cantonada i cada esglaó.
–D'això... si vols pots anar ordenant aquests mangas a aquesta prestatgeria – m'ha dit el noi.
–Aquesta casa és per tu? – dic meravellat. Pensava que ell també era un home de mudances.
–Sí. No m'he presentat, ho sento – diu deixant la caixa pesant a terra. –. Em dic Lucas. Sóc d'Alemanya – m'allarga la mà per saludar-nos.
–Parles molt bé el català. Jo em dic Roger – dic encaixant les mans.
–Gràcies. Ets el d'aquí al costat, no?
–Sí, si necessites qualsevol cosa demana-la, no et tallis, sí?
–D'acord, moltíssimes gràcies. Eeeh... de debò, gràcies – m'ha dit somrient.
–De res, home – li dic jo per calmar-lo una mica. Se'l veu hiperactiu, ara mateix, i no sé per què. Ell baixa de nou a pujar coses amunt i jo em disposo a col·locar-li els seus mangas. En té tres caixes plenes, com a mínim. Té moltes col·leccions i molts diferents gèneres. Crec que algun dia m'hauré de passar per aquí a prestar-me un... One Piece, Naruto, Bola de Drac, Death Note... Vampire Knight! Quant de temps! I uns quants de Detectiu Conan! A veure, com col·loco jo ara tants de volums? Decideixo ordenar-los com a mi m'agrada, primer els de Vampire Knight, Bola de Drac, després One Piece, Detectiu Conan, Death Note i per acabar Naruto.
–Que ràpid has anat – diu el Lucas al meu darrera.
–Ah, sí. És que... m'agraden molt, a mi també, els mangas.
–Sempre que vulguis pots sentir-te lliure de venir i llegir – em convida ell.
–Gràcies. Per cert, encara no han acabat amb les teves coses. Vols passar a casa meva i mengem alguna cosa?
–Eeeh... clar.
Li ensenyo on visc i li ensenyo les habitacions, encara que no són gaire diferents a la seva. Tot està més o menys al mateix lloc. Em poso el davantal i ell seu a la taula del davant a mirar-me.
–No em miris així – em queixo jo rient.
–No es pot evitar, ets el típic noi perfecte que qualsevol nòvia vol tenir. Tens nòvia?
I dale que te pego amb això! Què li ha agafat a tot el món per preguntar-me avui si tinc nòvia? És que potser m'he despertat amb la marca de pintallavis en forma de petó a la cara o què?
–No cal que contestis – em diu el Lucas quan veu que porto una estona callat.
–No, si no em molesta, però no ets el primer que m'ho ha preguntat, avui, i em preguntava si avui és el dia d'anar preguntant a la gent si té parella.
Ha començat a riure.
–No, que jo sàpiga no – ha dit –. No crec que hi hagi un dia per això.
–No tinc nòvia.
–Si ja deus tenir 17 anys! I sense nòvia?
–En tinc 16, i... estic feliç de ser solter.
–Bueno, jo tampoc tinc nòvia. Ni ganes.
–No t'agraden? – dic posant l'aigua al foc.
