Ha passat més d'una setmana i no he mort. El Lucas sent la calor, té els ulls blaus i estem agafats de la mà.
–Sóc mortal, Roger! Ets el meu esperit bessó! – diu asseient-se al meu costat, a la taula de la cuina.
–No ho sóc – dic amb tota la normalitat del món.
–Ah no? – em diu confós.
–Sóc jo qui et vaig oferir de beure la meva sang. Per això et vas «curar», per dir-ho d'alguna manera. La noia ofegada i el motorista vas fer-ho en contra de la seva voluntat. Per això van morir. En canvi jo et faig oferir, i ara ets mortal. Però escolta'm una cosa... estàs bé sent mortal? Què passa quan la Sheira ho sàpiga?
–Buf... Ni m'ho imagino.
–Hauria de venir.
–En una setmana vindrà a casa teva, no?
–Exacte. Per saber si t'he convençut. Ho he fet?
–Doncs no – fa una pausa llarga –. Roger, gràcies a tu puc morir. Tu saps lo dur que ha sigut veure als meus amics morir de vells? Lo dur que ha sigut per a mi canviar-me de ciutat cada deu anys per culpa de que cada segle és un any més per a mi? Van sospitar de que jo hauria de tenir trenta anys, però que em mantenia molt jove. I ara... puc tenir sexe i sentir l'escalfor d'una tia.
–Eeeh... clar – dic una mica incòmode.
–Quantes vegades t'haig de recordar que no m'interessen les ties, cap de suro? – se'm riu –. Canviant de tema... com et puc compensar?
–Ajudant-me a que l'Helena i jo tornem a estar junts.
–...
