Se'm queda mirant. No sap què respondre'm.
–Tu ajudaries a que la persona que t'agrada acabi amb una altra? – em diu ell justament quan un camió amb un soroll flipant passa pel nostre costat.
–Eh? – li crido perquè em senti.
–Res – diu ell i es ruboritza.
–Com diguis – li dic jo sospitant. Quin paio més estrany.
Ens passem una bona estona caminant fins que arribem a casa. Ell treu les seves claus, i abans de que tanqui la porta li dic:
–Ets un vampir?
Ell es queda parat. Es gira cap a mi lentament i els seus ulls em penetren. Avui torna a tenir els ulls d'un color mel.
–Qui t'ha dit això? – ha dit com si aquest tema no anés amb ell.
–La Sheira. Em va dir que no seria fàcil convèncer a un vampir.
–I?
–Es referia a tu – li dic assenyalant-lo.
Ell es mira el meu dit amb ulls de terror. Veig com la seva mà està tremolant, i quan se n'adona de que l'estic mirant, tanca la mà per dissimular-ho.
–No, què va! D'on ha tret ara la Sheira aquesta barbaritat? – ha dit ell intentant semblar molt obvi, encara que sé que està mentint.
–Lucas, no m'enganyis. Si em dius la veritat em podràs ajudar amb lo de l'Helena.
–No té sentit. Hauria de ser que si et dic la veritat et puc mossegar. La teva sang olora molt bé – em diu amb una mirada seductora i amb mitja rialla.
Empasso saliva.
–És broma xaval! Com vols que existeixin els vampirs? Si la Sheira ho ha dit per... per... perquè és tonta i ja està – m'ha dit, ha obert la porta de casa seva i l'ha tancat per dins.
–Jo me la crec – dic en veu alta.
–Que te la creus, dius? – em diu burleta.
–U, fas esgrima. Dos, seria normal que la teva mara hagi mort a la Segona Guerra Mundial. Tres, la teva germana m'ho va dir. Quatre, et canvien els ulls de color. I cinc, la teva pell és freda.
Abaixa el cap en senyal de derrota.
–No vull ser un vampir – accepta finalment.
–Com?
–No noto la calidesa, només m'alimento de sang, estic fred com un bloc de gel... per què jo?
–Ai, no sé... – li dic.
–Sé una manera de deixar de ser vampir, però... necessito trobar la meva sang germana.
–La de la Shei... – pregunto.
–No, la d'ella no. Sang germana no és el mateix que sang de la meva germana. Quan provi la seva sang, deixaré de ser vampir.
–Així de ràpid?
–Sí. Jo, òbviament deixaré de ser immortal i notaré la calidesa. I ja no oloraré la sang.
–O sigui que m'has mentit abans dient-me que t'has tallat la cueta per la calor – recordo –. Si no notes la calor no has pogut...
–Uuu...! Bona observació...
–I si provessis de la meva sang? – li dic ensenyant-li el braç –. M'has dit que la meva sang olora bé.
–No, si no ets la persona que busco mors al cap d'una setmana per alguna raó. L'altre dia a les notícies, la noia que es va ofegar al mar... – em diu.
Assenteixo amb el cap. Sé a qui es refereix. Va sortir dos dies seguits als diaris.
–... la vaig mossegar – em confessa. Me'l quedo mirant amb ulls com taronges, ell m'ignora i continua –. I un motorista que va tenir un accident de cotxe a alemanya també va ser mossegat per a mi. En canvi jo continuu olorant la sang i buscant la meva ànima bessona.
–Prova-ho – li dic ensenyant-li el braç de nou.
–No, massa arriscat.
–Em nego. Si no ho fas tu, ho faré jo.
–El què?
No sé què dir. M'invento qualsevol cosa.
–Això de beure'm la sang. Ara torno – li dic. Entro a casa, agafo un ganivet i torno a sortir. El Lucas m'ha estat esperant.
–Què pretens fer? – diu quan veu el ganivet.
Agafo fort el ganivet i em faig un tall al canell no molt profund. Ara és ell el que em mira amb ulls com unes taronges. Començo a beure'm la meva pròpia sang. Uix, quin mal gust... ecs.
–Ei, ei ei! Què fas?! – em diu ell agafant el meu canell ferit i apartant-lo de la meva cara –. T'estàs embrutant i fent mal!
–Doncs beu tu – li dic mirant-lo seriosament.
–No vull que moris.
–No moriré. No m'has mossegat. El tall me l'he fet jo, no?
Ell em mira desconfiat i després es mira la seva mà. Sospira. La té tota tacada amb la meva sang, s'apropa la mà al nas per olorar i després treu la llengua i comença a llepar-se-la.
