–És una història llarga.
–Tenim temps, són les set i mitja – diu mirant el rellotge.
Sospiro i al final acabo explicant-li.
–L'Helena em va demanar de sortir. Tots dos teníem 14 anys, érem immadurs i jo mai havia sortit amb ningú i sentia curiositat per saber què se sentia. Així que vaig acceptar – vaig una pausa per saber si m'escolta.
–Sí sí, t'escolto – em diu ell intrigat.
–Estàvem un dia anant cap a un concert molt important de ball. I abans de que preguntis, sí, l'Helena fa ball. Des dels 5 anys. Ball contemporani.
Miro el Lucas, que assenteix amb el cap mostrant la seva atenció.
–Vam creuar un carrer sense mirar el semàfor en vermell i la meva germana de 20 anys, la va atropellar a ella. No sé per què no em va atropellar a mi, i a l'Helena sí. Me n'arrepenteixo tant... vam haver d'anar d'urgències, l'Helena havia perdut el coneixement i el cap li sagnava. Quan es va despertar a l'hospital jo era al seu costat, esperant-la.
–I et va deixar?
–No encara. Això va passar al primer mes que vam ser junts.
–I quants mesos vau durar? – em diu ell.
–Dos mesos – dic fent ✌ amb la mà.
–I l'altre mes, què va passar?
Sospiro.
–Ella i jo cada vegada ens parlàvem menys, tots dos ens sentíem culpables pel que havia passat. La seva cama encara està malament – dic recordant el dia de la piscina. –, però és igual, ara, això. Vam tenir moltes cites, l'última cita vam anar al Port Aventura. Me'n recordo perfectament. Vam pujar a gairebé totes les atraccions i ho vam passar bastant bé.
–«Bastant»? – pregunta ell.
–A la sortida em va dir que s'ho havia passat molt bé, i que havia estat pensant durant molt de temps de deixar-ho. Em va deixar a la sortida del Port Aventura. Plantat. Com una rosa – dic i tanco els ulls somrient. –. Em fa gràcia l'expressió que vaig fer jo després de que m'ho digués. Feia una cara trista, però alhora plena d'odi. Pensava que si ja que tenia previst deixar-me, per què no ho va fer al moment? Vaig patir molt, no tant com ella, però vaig patir. Em va saber molt de greu que estigués lesionada i que segons el metge molt probablement no pogués tornar a ballar en sa vida. Per què em va deixar allà?
De cop noto la mà del Lucas sobre el meu ombro.
–Va, tio. Encara t'agrada – diu.
–A mi? Ella?
–No és el teu malson, és simplement un mal record que no vols recordar. Calles el que saps des de fa molt. Saps que ella t'agrada.
–Lucas...
–Digues – em diu somrient.
M'inflo els pulmons i ho deixo anar.
–Tu m'ajudaries a que ella i jo tornem junts?
