No sé què és pitjor, anar a l'insti o que et facin fora i haver de soportar els pares i les seves xerrades que no s'acaben mai. I els càstigs.
Ai, els càstigs.
A mi, els pares no m'han prohibit mai sortir amb la meva colla d'amics. Pensen que socialitzar és fundamental i, per això, ho deixen estar i prou.
No, els meus pares són excèntrics, i els seus càstigs, com no podia ser d'una altra manera, també ho són.
Ahir al dematí, a l'hora de mates per ser més concrets, se'm va ocórrer estar-me als lavabos per saltar-me la classe, perquè trobo que és un pal. L'assignatura no, el professor. I m'estava jo allà tot tranquil.l, assegut a la tapa del vàter llegint, tot tenint la porta del compartiment tancat, quan vaig sentir que algú obria la porta dels serveis. Vaig escoltar les petjades passejar-se per tot el bany fins a aturar-se davant del meu cubícul. "Hostia, merda!" vaig pensar mentre em mossegava una ungla. "No fotis, no fotis, no fotis!".
—Ean Kamel!
No vaig contestar. A veure, era prou llest com per saber que no havia de contestar. I menys quan aquell home era el director de l'institut.
—Ean Kamel! O surts d'aquí immediatament o ara mateixo truco a la teva mare per a que sàpiga el que fas.
—No la cridi— vaig dir des de l'altre costat de la porta.
Vaig veure com el seus peus es fregaven pel terra nerviosament. Estava molt emprenyat. I amb raó.
Vaig obrir la porta del compartiment i vaig passar el cap.
—Tu!— va escridassar-se —. Poca vergonya! Què et penses que no sabem que fas campana, els professors!? Al meu despatx immediatament!— diu mentre em gira l'esquena i surt del bany llençant fum pels queixals.
L'he feta bona. L'he cagada. Moltíssim.
YOU ARE READING
NO TIME ©
Teen FictionL'Ean ha marxat de casa. Ha sortit sense avisar a ningú perquè se sent una càrrega pels altres. A l'institut és força problemàtic. Els professors n'estan farts d'ell i la seva mare a penes pot compaginar la vida en família i la feina a l'hospital. I...
