—I així, després de la mort de la seva mare Isabel la Catòlica, heretà el tron de Castella i passà a ser nominalment reina de Navarra i soberana d'Aragó en quant a la part paterna. Emperò, tots sabem que la set de poder sempre es té. I que hi ha gent capaç de fer el que sigui per a que algú no regni. Així va ser també per a Joana I de Castella.
—Però no es deia Joana la Boja?— preguntà un alumne confós.
—Això va ser el sobrenom que li posaren. Us explico. Quan Joana heretà els dos trons es convertí en la primera reina a heretar els dos trons que formen l'actual Espanya.
*
—Em declaro fan de la Joana— sentencio.
—Però què dius, ara!— s'exclama la Quer.
—El que sents. Fan total, absolut. Podia fer el que volguès i després justificar-se dient que estava loca.
—Tu no has escoltat el que ha dit el profe, oi? Són els altres que li posaren el sobrenom. No ella! Va tenir una vida de merda!
—Aaah— em rasco el cap. Ho he entès tot a l'inrevés.
—Mira que ets imbècil— amolla, mentre em dona un copet al cap. Realment sí que sóc imbècil. No n'encerto ni una.
—Necessito repassar la lliçó d'avui. "I totes les altres des de principi de curs".
—Ai— bufa —No sé com s'ho fan els teus pares per a no tornar-se bojos.
—Em pregunto el mateix, Quer, em pregunto el mateix— dic tot passant un braç a sobre la seva espatlla mentre ens dirigim a la cafeteria de l'insti.
*
—Miral's. Per allà venen— amollo assenyalant la porta de la cafeteria.
El Jared i el Miles. El primer, alt, fort i negre; negre com el carbó. El segon, alçada mitjana, més prim que un fil ferro i blanc; massa blanc. El Ying i el Yang més bo i guapo del món, n'estic segur.
I després ens tens a la Quer i a mi. La Quer tacada de pigues de per tot, grassoneta, maca i pèl-roja. Un taronja ni massa clar per a ser ros ni massa fosc per a ser pèl-roig. I jo, color cafè amb llet mal remenat, amb els cabells d'un fosc que fa por i un físic no t'hi fixis. Això sí. Gairebé tant alt com el Jared. Això és una proesa.
—Sort que han vengut. Pensava que ja s'haurien oblidat de nosaltres— respira alleujada la Quer tot mirant-los. S'havien aturat a la barra per a comprar una beguda.
—Què t'esperaves d'aquests dos? Estan fets l'un per l'altre— contesto tot aixecant les espatlles mostrant-hi indiferència envers l'assumpte.
—Què dius ara!— s'exclama el Jared mentre s'acosta a la nostra taula amb el Miles.
—El que sents— aixeco les celles provocant-lo —. Vull ser la dama d'honor.
—Només som millors amics, Ean! Mira que t'agrada provocar— diu el Miles tot afegint-se a la divertida conversació que he iniciat.
—Amics amb drets, però— arrufo el nas —. Això no està gens bé. O estàs o no estàs amb algú.
—Mira Ean, m'estàs tocant els collons!— s'escridassa el Jared exasperat —. Sempre la mateixa història, cony!
—Bah— li giro l'esquena —. Ai!— la Quer m'acaba de pegar un cop a l'esquena.
—Ja havies de tornar a encetar el meló, tros d'animal salvatge!?— s'enfada —. Sempre la mateixa història. Deixal's fer d'una maleïda vegada!
Ja està. M'he ofès. Ha tocat el meu orgull. El meu pute orgull. On hi ha un forat per a amagar-me per sempre!? Hem sento brut.
Miro el Jared. S'ha assegut a la taula donant-me l'esquena. També s'ha ofès.
—Quer... necessito que m'acompanyis un moment— murmura el Miles m'entre l'estira de la màniga.
*
—Encara no ho sap.
—Sort— respon la Quer tota inquieta —. Només basta veure com s'ha posat. Tota una fera. No m'agradaria saber la seva reacció.
—Jo tampoc. Tinc por— amolla en un lleu sospir el Miles mentre es deixa caure per la paret fins a quedar assegut.
—Et farà papilla.
—Em farà el buit, que és el pitjor— es tapa el rostre deformat per l'angoixa, la tristor i potser una pessigada de por —. No em tornarà a parlar pus mai més. No seré mai més el seu millor amic, el noi amb qui feia partits de volley, l'espatlla on plorar...
El Miles ha tocat fondo. Està plorant en silenci.
La Quer està destrossada. Davant seu, el seu amic esfondrat per la pressió de l'amistat. I ella no hi pot realment fer res.
Perquè no és ella.
És el Miles.
Ell és el gay.
_______________________________
Hola! Per fi he trobat temps per a publicar aquest capítol. I ja feia temps que el tenia acabat! (-_-') però es que actualment estic fora d'Espanya (Anglaterra, iuhuuuu) i trobo temps lliure però per a fer altres coses, hehe
Em sap realment greu. Però no us preocupeu, que el pròxim ve de camí!
No us oblideu de comentar el que us a parescut, de donar-li a l'estrelleta si us ha agradat i compartir la història :)
Fins aviat!
أنت تقرأ
NO TIME ©
أدب المراهقينL'Ean ha marxat de casa. Ha sortit sense avisar a ningú perquè se sent una càrrega pels altres. A l'institut és força problemàtic. Els professors n'estan farts d'ell i la seva mare a penes pot compaginar la vida en família i la feina a l'hospital. I...
