NO TIME ©

11- Cafè amb llet fred

—Jared?

—Sí?

—Què fas?

El Jared el mira i somriu.

—Estic fent un comecocos, com els que feiem al pati a Primària.

—Quins records! De què el faràs?

—No t'ho puc dir, és un secret— li fa l'ullet i torna a mirar el full de paper que té a sobre la taula.

—Ei! No és just...— el Miles es creua de braços i s'asseu al llit.

—Noto que m'estàs clavant punyals a l'esquena amb la mirada— respon el Jared, divertit.

—Hm.

El Miles bufa i es posa dempeus sobre el llit per arribar a la prestatgeria que hi ha a sobre. Ja que el seu amic té coses més importants que fer, ell també ha decidit que l'ignorarà.

—Quin llibre és?

Silenci.

—Miles? Ara has decidit ignorar-me?— el Jared obre la comissura dels llavis per dir alguna cosa, però calla.

S'aixeca de la cadira, el comecocos acabat a la mà, i s'apropa del seu amic.

—Mira, ja l'he acabat— es passa la mà pel clatell —. He posat el mateix que hi havia quan érem més petits: colors i preguntes senzilles, com per exemple el plat o l'animal preferit— la creació de paper volta entre els seus dits.

El Miles el segueix ignorant mentre fulleja el llibre.

—Au va, Miles— sospira —. No m'agraden els silencis. I ja saps prou bé que les bromes, com més curtes, millor.

Una brisa lleugera entra per la finestra entreoberta de l'habitació i gira les pàgines d'un llibre que havia quedat obert sobre l'escriptori.

—Saps?— el Jared s'asseu al costat del Miles —. Havia pensat que potser podria acompanyar-te a l'hospital a veure la teva iaia. Què en dius?

El seu amic el mira, gairebé espantat.

—Què?

—Com que "què"?

—Doncs, que... res, res. No fa falta, gràcies— tanca el llibre i el deixa a la vora del llit.

El Jared el mira uns segons, dubitatiu. No entén el que li passa pel cap al seu millor amic. Darrerament té un comportament molt estrany.

—Com vulguis— deixa anar, tot estirant-se al seu llit.

El Miles s'estira també, però amb el cap a la part dels peus, per quedar en el lloc oposat. Acluca els ulls i deixa que la brisa li acaroni la cara.

Uns minuts més tard el Jared dorm profundament, el Miles n'està segur. Tan sols fa falta veure com respira.
El noi somriu i es redreça, quedant assegut.

De cop i volta, un vent fort entra a l'habitació fent giravoltar les cortines i deixant l'habitació feta un desastre de bocins de paper del comecocos pertot arreu. Així i tot, el Jared segueix dormint. Devia fer dies que no podia descansar arribat el vespre.

El Miles s'apropa i el mira, en silenci, durant uns minuts que voldria que fossin interminables. Com li agradaria poder besar aquell rostre, aquells llavis, com els besava el vent que entrava per la finestra!

Què feliç que seria si pogués arraulir-se en el niu que formen els seus braços!

Com voldria que el Jared i ell fossin parella...

__________________________________
Hola! ^^

Un capitol curtet, ho sé, però així és com havia de ser.

Entre tanta cosa que està passant ara a la història, havia pensat que contar un moment tan íntim com aquest seria molt agradable (us recomano posar les cançons que us recomano abans de començar a llegir ^-^).

El pròxim capítol no serà tan bonic com aquest hahah.

Fins aviat!