NO TIME ©

4- Yin

—On eres?— pregunta el Jared inquiet —. T'hem estat buscant pertot.

—Ben cert. He hagut de deixar el meu esmorzar al tupper perquè estavem massa inquiets com per menjar— dono testimoni.

—Estava parlant amb la Quer— contesta el Miles. Ni tant sols ha aixecat el rostre per parlar. Està mirant el terra tota l'estona.

—Tant de temps!? Però si fa devers una hora que has sortit de la cafeteria!

—Era... Havia de parlar d'una cosa important amb ella...

—I per què no parles amb...Què t'ha passat!!!???— s'alarma el Jared. El Miles té els ulls tant inflats com dos globus aerostàtics. Sembla que d'un moment a l'altre li explotaran.

—Res, no ha passat res.

—Com que res!?— s'exclama —. Ean, tu sents el que diu?

—Miles, el Jared té raó— contesto mentre el subjecto de l'espatlla suaument.

El Miles em mira. Llavors, sense tant sols dirigir una mirada al Jared, s'en va corrent per on ha vengut.

—Què cony...!?— el Jared s'ha quedat astorat.

Era la primera vegada que veiem al nostre amic així.

—Què li has fet?— pregunto al Jared. El meu to de veu és ferm i dur.

—Jo!? Res de res!— em contesta empipat.

—Segur que has fet alguna cosa. Directa o indirectament. Si no, series la primera persona a la que parlaria el Miles.

El Jared s'esfreeix. Tinc raó. I tant que la tinc! Llavors, em mira preocupat.

—Mai m'havia fet això. Mai. Sempre m'ha contat tot el que el preocupava i jo sempre l'havia sabut ajudar. I per el que acabo d'entendre, li ha dit tot a la Quer i a a mi res. Tinc por Ean.

—Per què?

—Perquè potser això signifiqui el final de la nostra amistat.

***

M'acosto a la Quer. Està asseguda a un dels pupitres acabant els deures de mates.

—Quer...

—Hmmm... Diguesss...— està concentrada amb una derivada.

—A la cafeteria ha passat que el Miles havia tornat de parlar amb tu però quan hem vist que havia plorat se n'ha anat corrent. Què li has fet?

Aquí començava la meva tàctica super genial per a que la Quer em diguès tot sense ella voler-ho. Sense adonar-se'n.

—Jo!? Millor dit, què és el que heu fet vosaltres dos!

Punt per a mi. El Jared està implicat. Ho sabia.

—Que jo sàpiga, poc he fet jo per posar al Miles en aquest estat.

—Prou n'has fet provocant-lo. A ell i al Jared. O és que no te n'adones, potser?

—Adonar-me'n de què?— vinga, només una mica més i se li escaparà tot.

—De tot, Ean, de tot! El pobre Miles no fa més que patir i tu l'únic que fas és enfonsar el dit a dins la ferida!

—Quina ferida?— Iiiiiii... un Òscar per al millor actor de l'any: Ean Kamel!

La Quer bufa. Està al límit de les seves forces. M'assassina varies vegades amb la mirada abans d'escridassar-se:

—No ho entèns, imbècil!? Està enamorat!!!— i ràpidament es tapa la boca. Acaba de pegar un crit espantós al mig de classe. I tots s'han girat, sense exceptuar el profe de guàrdia.

—Yesss!!!— m'exclamo saltant d'emoció. Realment, en aquell moment, era una de les pitjors coses que podia fer. Que acabava de cridar jo també al mig de classe quan tots havien callat, cony! El meu cervell mai n'aprendrà. Ah, no, que no en tenc.

Tota la classe pega un crit unànime. Es clar, avui és el dia dels crits pel que veig. Havia oblidat mirar-ho al calendari.

—Uiii, qui està enamorat? Vosaltrees? — s'exclama una noia rossa.

—És clar que no!— es defensa la Quer —. Ningú estima a ningú. Se m'ha escapat, ja està.

—A veure— comença el professor tot col.locantse correctament les ulleres sobre el nas —. Està prohibit cridar a classe. Que us penseu que això és una granja o què!?

Això és una pregunta retòrica del profe. No s'ha de contestar mai a una pregunta retòrica seva perquè s'enfada i comença a cridar. I tenint en compte que fa sempre preguntes retòriques, no sabem molt bé si hem de participar a classe o no, no vagi a ser una pregunteta emprenyosa seva. Jo només vull saber com s'ho va fer la seva parella a l'hora d'acceptar matrimoni. Vull dir, podria haver estat una pregunta retòrica: "Lilianne, què et voldries casar amb mi?", i ella "Oooh amor, es clar que vull!". Aleshores ell respondria "Però què dius, ara, Lilianne! O no veus que era una pregunta retòrica? Au doncs, copia'm cent vegades aquest llibre com a càstig."

Lo típic en una parella. En fi.

Aleshores, desafiant la lògica de l'univers, el món i blablabla li contesto al professor:

—Es que resulta que ara la Quer i jo esteim enamorats i ni ho sabíem cap dels dos.

Bam. La meva resposta cau com un llamp al mig de classe. Al principi hi ha un silenci que gairebé es pot tallar amb ganivet, però uns minuts més tard, la noia rossa d'abans s'aixeca tot assenyalant-me i cridant:

—HO SABIA!

I tota la classe torna a cridar emocionada. Miro a la Quer i veig que m'amenaça de mort amb la mirada. Miro al professor. Està que em vol matar directament.

—Doncs era mentida— deixo anar tot aixecant les espatlles amb indiferència.

Molt bé, Ean, ara sí que l'has cagada de debò.

__________________________________________

Aviat un nou capítol!