NO TIME ©

7- Yang

—A sopaaar!

—No tinc gana!— crida el Jared des de la seva habitació.

—Doncs que sàpigues que t'has ficat de ple en un embolic!— s'escridassa la Makama, la seva germana, des del peu de l'escala —. El pare et farà picadillo!

—Que li donguin per cul al picadillo, hòstia! No estic per sopar i prou!

—Uuuuui, qué ha passat avui a l'insti?

El Jared tanca la porta d'una revolada i es llança sobre el llit per estirar-se.

—Cony de dia de merda...— murmura tot girant-se per intentar fer una becaina.

*

—Respira... Tot anirà bé, no?

—No ho sé, Quer. Ja l'has vist al migdia. He tingut molta por...— diu el Miles en un xiuxiueig.

—L'únic que pot succeïr és que et demani què t'ha passat avui matí. Si t'ho demana, inventa't alguna cosa i prou. Ja veuràs com no sospita, au!— el tranquilitza la Quer tot donant-li uns copets a l'espatlla.

—Si tu ho dius...

—És clar que si! Sou amics des del parvulari, o no és així? El Jared et creurà, no t'amoinis. A més, és el que hem acordat, no? Demana-li perdó per haver passat d'ell i fiques l'excusa de per mig.

—D'acord. Tens raó. Faré com si no hagués passat res!

—Així m'agrada!— s'exclama la Quer —. I recorda, naturalitat!— exclama mentre li aixeca els polzes tot marxant.

El Miles fa que si amb el cap i s'acosta serpentejant a la porta d'entrada de la casa. Té les mans sudoroses i les cames li fan figa. Mai en la vida s'havia trobat en una situació així. "Vinga, que només és el Jared!" pensa, mentre prem l'interruptor de la campaneta.

No han passat dos segons i la porta ja s'obre, deixant aparèixer una noia de pell torrada, mirada de xocolata i rastes llargues fins a les espatlles.

—Ei, Miles! Tot bé? Suposo que vens a veure el Jared...?

—Hola Makama. Si... Havíem quedat per fer un treball de geo.

—Ah, perfecte! Ei, què és aquesta mala cara!?— el Miles no havia somrigut en cap moment des del moment que havia obert la porta fins ara —. Au, passa, que us portaré el berenar a l'habitació. Veuràs què bé— el tranquil.litza mentre li dona un copet al braç.

El Miles es dirigeix a poc a poc cap a l'escala que condueix a les habitacions del pis de dalt. La mà li tremola mentre la va passejant per la barana de fusta i les cames li responen amb dificultat. Una vegada a dalt, es queda quiet davant la porta del Jared un moment abans de picar dubtós.

—Que he dit que no vull sopar, joder!— crida.

—Soc jo, Jared— diu el Miles amb un fil de veu des de l'altre costat de la porta.

Silenci.

—Passa.

Obre la porta a poc a poc i entra. Està tan incòmode que no sap que dir.

—Doncs...— comença —. He vingut perquè teniem un treball de geo junts...

—Si, si, és clar— el Jared es porta les mans al cap —. Me n'havia oblidat completament.

El pobre Miles, fet una mà de nirvis, s'asseu a la cadira que hi ha a l'escriptori.

—O sigui que ara si que em parles...— el Jared s'estira sobre el llit amb els braços sota el cap — Què t'ha passat avui a l'insti? Mai t'havia vist així...