NO TIME ©

9- El pitjor dia del món

Em desperto i noto un pes a sobre meu. M'espanto. Algun zombi de la sèrie d'anit ha travessat la tele i se'm vol menjar amb patates!? Obro els ulls i descobreixo que tan sols és la Quer, que dorm profundament i respira fort.

Us heu sentit alguna vegada en pau, tranquils amb vosaltres mateixos, com si res pogués torbar l'escena en la qual us trobeu? Perquè ara mateix m'hi sento, en pau. Com si tot el que tenia pendent amb el món s'hagués resolt. Em trobo serè. Massa, diria jo. És normal que em trobi així? Ho és!? No ho sé; no en tinc ni idea... Potser. Potser sí que estaria bé que em sentís així més sovint. Darrerament estic massa irritable. Tots al meu volant estan massa tensos. Jo sóc els que els posa nirviosos, i amb raó. De vegades estic que no m'aguanto ni a mi mateix.

—Mm... Ean?

La Quer acaba de llevar-se.

—Tranqui, sóc aquí.

S'aixeca de sobre meu i em mira avergonyida.

—Ai, ai mare meva... Que m'he quedat adormida- es porta les mans al cap -. Ha degut ser bastant rotllo haver d'aguantar-me tota la nit, per què no m'has fet marxar?

—No podies marxar així, Quer. Ahir estaves fatal.

—Ho sé...- fa una ganyota amb la boca —. Però així i tot, almenys m'hauries pogut despertar!

—Tranqui, he dormit bé. No t'amoïnis per mi. Com has dormit tu? Has pogut descansar una miqueta almenys?

—No ho sé... Suposo. He fet molts malsons.

—Fes una siesta avui a la tarda, t'aniria bé.

—Potser sí, potser sí que en faré una- em mira un poc més animada -. Quina hora és? Ostres, ostres! Quina hora és!? L'insti, Ean!

—Hòstia! Merda- miro el rellotge i salto del sofà espantat -. Les deu i dotze!

—AI, NO!

—Ai, sí!- em porto les mans al cap -. Culpa meva per no posar el pute despertador dels collons!

La Quer es mou a tota velocitat d'un costat a l'altre del meu pis. En un tres i no-res ja s'ha dutxat, s'ha enllestit i ha esmorzat. Jo segueixo en pijama. Recordem que sóc un gandul professional. Ah, bé, i que estic expulsat tota la puta setmana. Però bé, això m'és completament igual. Bé, m'agradaria veure els amics i tota la pesca, però aquesta vegada no puc ni socialitzar. He abusat de la paciència de la meva mare i tinc prohibit quedar amb ells.

—Parlem per whatsapp, d'acord?- em pregunta la Quer, a punt de sortir de casa.

—Sí, d'acord. A veure si acaba ja aquesta setmana...

—Ja veuràs com tot anirà bé- somriu i tanca darrere seu.

Ja torno a estar sol al pis.

No han passat ni deu segons que el meu mòbil vibra sobre la tauleta de la sala d'estar.

—Per això sí que funciones, eh? Ja em podries haver despertat quan tocava. Encara que no hagués posat el despertador. Què no diuen que els del govern ens espien pels mòbils? Doncs! FBI, a veure si la pròxima em poseu el despertador i feu alguna cosa de profit!

Esclafo de riure.

Estic fatal.

Miro la pantalla. Tan sols és un recordatori de què se m'estan acabant els megas. Com sempre. Darrerament em sembla que salto de cagada en cagada. En fi.

A la nevera no hi ha res. Rectifico, res que m'agradi. Llet, mantega, melmelada... sí, sí. Menjar típic d'esmorzar. Però és que avui no sé què tinc que m'he llevat amb ganes de fotre'm un rosbif.

—Ai la mareee, que em torno anglès sense voler-ho!- em porto les mans al cap, com si allò fos un assumpte d'estat totalment top secret i que a més m'hi involucrés de ple; i no de manera positiva, no.

Unto el pa amb mantega, amb desgana. El rosbif haurà d'esperar a un altre matí. "Ecs", el pa està massa torrat i la mantega forma uns pegotes uniformes a sobre la superfície totalment incomestibles. Provo de mastegar aquella combinació infernal i resulta que és tal com me l'esperava: as-que-ro-sa. "Ean, no es diu això del menjar, que hi ha gent al món que no té res i nya-nya-nya, nya-nya-nya" em diria la mare amb el seu to de suficiència i la veu estrident que se li posa quan s'enfada.

Desbloquejo la pantalla del mòbil: 12abril1555. El dia que va morir Joana la Boja. Ho sé, és complicat, però de vegades m'agrada complicar-me la vida amb les coses banals del dia a dia. La contrasenya del meu ordinador, per exemple: Socelmillordelmónmundialihosaps123. Vanitat pura. L'"123" ho vaig haver de posar perquè així ho demanava la màquina; almenys una majúscula i fer ús de nombres i lletres perquè sigui més difícil d'encertar. Ho trobo una pèrdua de temps, ja que al meu ordinador hi ha carpetes amb fotografies, jocs i una o dues carpetes dels treballs de l'insti. No hi tinc res a amagar.

Desbloquejo, doncs, el mòbil i entro a les xarxes socials. M'apareixen fotografies que fa un parell d'hores han apujat uns amics: el Pol i el Joan Pere. Eren els meus amics. Recalco, eren. Quan vaig canviar d'institut per cursar batxillerat van deixar de parlar-me perquè resulta que pel que vaig arribar a entendre havien sigut amics meus per conveniència. I ara ja no em necessitaven. Aquell dia em vaig sentir la persona més sola del món. I ara? Com em sento ara? En aquest moment? No estic sol; així i tot m'ho sembla, de vegades.

Em porto les mans al cap i em tapo les orelles. No vull sentir res, cap soroll que m'envolta. Tinc la sensació que se'm ve el món a sobre, de vegades em passa.

Piiiiiiiiiiiiiiiip... Piiiiiiiiiiiiiiiip... Piiiiiiiiiiiiiiiip...

Les orelles em xiulen i una mà estreny el meu cor.

Odio aquesta sensació. Em desespera. Però gairebé puc controlar-la. Em supera. Em domina.

I cada dia caic un poc més dins el pou de l'abandó i la desesperació.

______________________________________

Hola a tothom! Buf, feia des d'agost de l'any passat que no hi havia capítol... ^^'

Tot i que de totes maneres ningú llegia aquest llibre, així que...

Aquest capítol el vaig escriure fa molt de temps però justament per aquest motiu no pensava que fos necessari seguir amb aquesta història, almenys en aquell moment.

Aviat més (espero).