NO TIME ©

5- El Romeu ha tallat amb la Julieta

—EEEAAAAANNNN!!!

Les orelles encara em xiulen quan hi penso. El profe de geografia havia pegat un crit tant fort que tota la classe s'havia sobressaltat. I jo, es clar, no podia ser menys que la resta dels meus companys. Sobretot si tenim en compte que l'estrella de la funció era jo i que Romeu, el profe de geo, acabava de pronunciar el meu nom. Jo, la humil Julieta de Verona/escola de merda.

Perdó, m'agrada fer comparacions que no tenen ni cap ni peus.

Doncs això; el profe va escridassar el meu nom i jo vaig fer un salt tant alt que gairebé m'hi quedo a viure al sostre. I a continuació va tancar el llibre amb ràbia mentre m'apuntava nerviós amb el dit:

—No tens remei! Mai aprendràs, Ean, mai! I el dia que te n'adonis ja serà massa tard!

—Jo... No era la meva intenció...

—Basta. Al despatx del director.

La Quer em mira amb un  posat intranquil.l mentre em dirigeixo cap a la porta de l'aula. La resta d'alumnes em miren malamanet.

"Ean, què cony fas amb la teva vida?"

***

—Doncs sembla que tres dies no seran suficients, pel que veig— arronsa les espatlles el director mentre es posa bé les ulleres.

Ara que hi penso, gairebé tots els directors porten ulleres.

—Per tant, serà tota la setmana. I tendràs deures extra.

—QUÈ!?

—El que has sentit— respon mentre llança un sospir del tipus "em vull desfer de tu però no puc".

—Osigui que a més, putes deures!?

—Un dia et rentaré aquesta boca amb sabó, Ean Kamel, i veuràs que parlar bé també funciona en aquesta vida.

***

—Osigui que ara resulta que t'hauràs d'estar a casa tota la setmana!?

Només he arribat a casa i la mare ja s'escridassa.

—Bueno, mentre no vagi a l'insti, com si marxo d'Espanya.

M'assec a un dels taburets alts de ferro que tenim a la cuina.

—Ah, no! No, no, NO. T'estaràs a casa els CINC dies— remarca tot assenyalant-me amb el dit —. I m'ocuparé personalment de que facis tots els deures que t'han donat.

—Una puta merda...

—QUÈ!?

—Quina meravella...— rectifico ràpidament.

—I ara em faràs el favor d'acompanyar-me a la l'hospital i t'estaràs amb l'àvia fins que plegui i tornem a casa. I pobre de tu si marxes abans d'hora —s'escridassa mentre es dirigeix a la seva haitació per canviar-se.

La meva mare és infermera a l'Hospital Gran i General de Barcelona. Podia haver sigut metgessa. La seva nota era la més alta de tota selectivitat. Però va optar per infermeria. Quan li demanen el perquè de la seva decisió sempre contesta el mateix: "els metges són uns capullos. Els infermers i les infermeres sempre esteim a prop dels pacients. Nosatres som els metges de veritat". Potser va tenir un trauma de jove. O potser es deu al meu pare.

L'àvia està a l'hospital des de fa gairebé un mes. Al principi era una pulmonia bastant forta que va acabar per curar-se, però ara ja el que té és cuentitis. El que no vol l'àvia és quedar-se a casa sola sense que ningú se'n cuidi. Normal. Jo tampoc voldria estar-me sol.

Quan arribem a la planta de l'hospital segueix fent la mateixa olor de sempre: vell/mort i sabó desinfectant. Ecs. No tenen Brise, un toque Collection? Val, ja basta de publicitat subliminal. Però siguem seriosos. Aquest és un tema d'interès internacional. Tothom prefereix que un hospital et rebi amb bona oloreta, com per dir "hola, què tal? Tranqui, aquí tenim galetetes i xocolata. No et preocupis que aquest tumor pff, es aigua passada!". Però no, tooots els hospitals fan olor de "holi caracoli! Doncs mira, avui han mort unes 20 persones, però tranqui que potser tu portis el tiquet guanyador per la plaça vacant".

No et fot?

—Hola mama!— diu tant bon punt entra a l'habitació de l'àvia —. He vengut amb l'Ean, que ha volgut acompanyar-me per fer-te companyia el que queda de tarda. Oi?— em llença una mirada amenaçant.

—I tant!— somric amagant la vagueria i l'avorriment que m'entra només de pensar que em passaré la tarda aquí.

—Aiii, Ean carinyo! Vine, acosta't que em fa peresa aixecar'me de la butaca.

I a mi de venir, pff.

M'apropo i li faig dos petons com sempre.

—Com has crescut, nen! In sha'llah i et veuré ja fet tot un adult!

—Mama!— s'exclama la mare per mil.lèsima vegada. L'àvia sempre fa broma amb la seva mort.

—Quina sort que tinc de tenir un nét tan gran i tan preciós.

—Ja, doncs avui a casa la mare no pensava el mateix...— amollo.

—Què ha passat?— pregunta preocupada mentre es gira cap a la seva filla.

—Res! Que vaig parir un fill imbècil.

—Ei! Poca broma amb els imbècils — replica l'àvia.

—Però què dius! Aquests no es diuen imbècils, es diuen persones amb discapacitat mental!

—Sí, doncs retrassats. El que jo deia.

—Mama, que no!

Mare meva, la família que m'he rifat.

________________________________
In sha'llah significa si Déu ho vol en àrab.
________________________________

Doncs fins aquí el capítol.

Espero que us hagi agradat ^^

Aviat penjaré el següent!