No miris a baix

1. Alba

No podia respirar. Les cames no em responien. No em podia moure. Era com una vola de foc que l'únic que feia era caure i caure.

Vaig tancar els ulls. Em vaig rendir.

Va ser llavors que vaig recordar "no miris a baix" les paraules que sempre em deia la meva àvia. Va ser llavors que me'n vaig adonar. Ja no queia, estava flotant. Però aquella sensació, era ben estranya. No era de felicitat, ni de por, ni de tristesa, tan sols flotava. Estava morta? Potser somiant? No em sabia respondre aquella pregunta, vaig intentar, moure'm, però no podia, era impossible. Les cames, els braços, tot el cos seguia sense respondre'm.

De cop, tot va canviar. No va ser pas perquè deixes de flotar i comences a caure, no. El contrari. De cop i volta vaig començar a pujar, pujar, pujar... A diferència d'abans ara sí que sentia alguna cosa. La por. La por a sortir volant. La por de no saber el que estava passant. La por a no tornar a veure la meva àvia, l'únic membre de la família que em quedava.

Cada vegada que pujava més amunt, hiperventilava més, i cada vegada que hiperventilava, pujava més ràpidament. Vaig intentar relaxar-me però no podia.

Llavors vaig tornar a recordar, aquelles sabies paraules, "no miris a baix". Portava tota l'estona mirant a baix, però, en aquell moment, em vaig girar, vaig tancar als ulls i em vaig dir «relaxat, tot anirà bé, mentre no miri a baix. Mentre no em posi nerviosa. Tot anirà bé.» Em vaig començar a tranquil·litzar i vaig començar a baixar molt suaument. Fins a arribar a terra.

Quan vaig "aterrar" estava sola, a davant la porta de casa. La veritat és que és bastant normal que per aquella zona no hi hagi ningú. Em vaig asseure, i em vaig posar a plorar. M'aferrava a les meves cames, mentre notava com les meves llàgrimes em queien galta avall.

M'hi vaig passar més o menys unes dues hores.