El Senyor Vestit de Verd (1era
novel.la
de
ciència
ficció
pop
en
català)

Una visita inesperada

Ens acomiadem d'en Sandín tot donant-li les gràcies per tot, el vell es perd de
vista dos revols més avall amb seu el dos cavalls atrotinat, no tenim telèfons
mòbils ni manera de comunicar-nos amb ell si alguna cosa passa, així que
acordem que pujarà en dos dies per veure com van les coses allà dalt.

La Llum surt disparada seguida del Luiggi cap a la bassa que antigament donava
aigua a l'antic hort de la casa, ara és buida però anys enrere es feia servir com a
piscina quan pujaven els estius quan jo era petit.

La propietat l'havia comprada el meu avi matern, el iaio Andreu a un pobre
pagès de la contrada que va decidir que no volia treballar més el camp i va
marxar a treballar a una empresa tèxtil de Mataró, l'avi que era vidu, en morir els
hi va deixar com herència a les seves dues filles, la mama i la seva germana la
Clara, en realitat la casa es deia Can Marcó que devia ser el cognom de l'antic
propietari de la casa i la terra, però per mi sempre ha estat la casa de la tieta
Clara.

La clau és encara on jo la recordo, sota un test d'un vell gerani mig mort ara per
falta de rec.

Arribem quan són cap a les sis de la tarda així que encara tenim hores de llum
per poder instal·lar-nos al vell casalot de pagès.

Obro la porta i entrem a la penombra, els pocs mobles que hi ha estan coberts de
llençols blancs colgats de pols, obrim totes les finestres i una claror blanca e
intensa inunda cada racó de la gran sala, una taula gran de fusta de roure ocupa
la part central del menjador, un aparador, un sofà i una xemeneia enorme són els
únics habitants de la casa, a més d'un munt d'aranyes que és passegem per al
sostre fabricant teles infinites sobre a la gran làmpada de fusta amb tulipes de
vidre en forma de nenúfar.

La Mar la recorre com si mai hagués vist un espai tan gran, toca els vells quadres i
les fotografies que omplen les parets, com si estigués en un museu mirant obres
de pintors que tinguessin un valor incalculable, a la majoria de fotografies hi
surto jo de petit amb la mare, el pare, la tieta,i l'avi Andreu o tots plegats, jo
coneixia cada pam d'aquella casa tant plena de bons records com d'una pena
immensa.

La tieta per molt que ho intentes dissimular no va encaixar mai la mort de la
mare, encara que ella feia veure que no, a voltes la trobava plorant al jardí, quan
l'hi preguntava que li passava en deia que, - no, no l'hi passava pas res, que era
que el polsim del camí l'hi havia entrat en un ull.-

Traiem els llençols amb cura per tal de no aixecar massa pols, portem mascaretes
que en Sandín n'ha posat a la caixa de productes de neteja, tirem els llençols al
jardí i acaben de treure el màxim de pols al vell sofà i de l'aparador on es guarda
la vaixella, els gots i les gerres de vidre, després ens ocupem de les dues úniques
habitacions de la casa, la de la Clara i la que un dia va ser la meva.

Des de que la tieta va morir en Sandín a vigilat de que la propietat ningú no s'hi
coli, que el pas del temps i la climatologia no la malmetin, el jardí està més o
menys cuida't, la tanca de fusta que limita el terreny està de nou pintada de
blanc i el vell gronxador es veu encara en bones condicions, en Sandín coneix bé
la casa perquè de jove festejava amb la Clara, la venia a buscar amb una moto
que tenia des de que era jove, estaven molt enamorats segons deia la mare, però
la tieta mai no es va voler casar després de la mort dels pares, es diria que va
refusar casar-se per cuidar de mi totalment i dedicar-se a fer-me de mare, per ell
vell cuidar de la casa de la seva estimada es el particular homenatge de l'amor
que encara avui en dia li professa, la vella moto roman a un cantó d'un dels murs
de la porxada lateral on està la taula de marbre i les cadires on l'avi, el pare i els
seus amics inclòs ell jugaven al dòmino les tardes d'estiu, dues bicicletes BH
rovellades i unes hamaques de fusta es recolzen al mur al costat de la barbacoa
de pedra prop d'un enorme feix de llenya.