El Senyor Vestit de Verd (1era
novel.la
de
ciència
ficció
pop
en
català)

El Balneari

Quan ja fa més de 25 dies de la meva estança forçosa al ressort les coses han
canviat radicalment, en Checho fa dies que no ve per l'hotel, en preguntar a en
René que suposadament porta el control del personal en diu que està malalt i
que de moment no l'esperi, el meu guardaespatlles dormilega també ha
desaparegut, l'han substituït per dues torres immenses que no semblaven dormir
ni de nit ni de dia, sempre que surto de l'habitació, de l'oficina o quan vaig a
dinar al restaurant, els porto enganxats com dues paparres, no parlen i no
gesticulen ni tan sols per tragar saliva, també en canvien d'habitació i en
traslladen a una molt més petita que sembla destinada al servei, aquesta ja no té
vistes a enlloc, un cel obert de servei és tota la visió que tinc des de la meva
finestra, ara el menjador tinc assignat una cambrera nova en substitució d'en
Checho, que tampoc articula paraula, sembla muda, sé que es diu MARTA
perquè ho diu a la xapeta de bronze que li penja de la jaqueta, la meva dieta a
base d'entrecots i ostres es veu substituïda per pizzes, truites a la francesa i
bistecs d'urs de collons, els Pingus i Marquesos de no sé...donen pas a vi de la
casa que s'ha de rebaixar amb gasosa de el dolent que és, el dijous toca Paella
del "Paellador" i sangria barata "Don Simon" de tetrabric, penso que els diners es
han d'anar acabant, el més segur és que la ràtio de conversions no està anant tot
el ràpid que en Gustau desitja i que els calés no arriben per pagar el dineral que
costa la conquesta diàriament, per altra banda també entenc que m'hagin
canviat d'habitació, ja que l'hotel és ple de granotes de vestit verd i de convertits
de tots els estils i professions rellevants tots ells per la causa.

En acabar de dinar surto del restaurant al jardí amb l'excusa de veure com van
els treballs de manteniment de les piscines, els hi comunico als goril·les que m'ha
acompanyat però no sembla que ni en sentin, en bellugo cap a la porta de sortida
i ells m acompanyen, una activitat frenètica s'ha establert al voltant de les
piscines, un munt d'operaris tots amb granota verda treballant sense parar,
estirant les llums de quadrícula on posen sota seu una caixa on viuran els mils de
milions de capgrossos que porten en camions de des de Barcelona i vés a saber
tu d'on més, els treballadors del contracte inicial amb els germans Pérez eren de
sols cinc, però allà hi ha més de 300 treballadors, estira'n mesura'n i col·locant
caixes i llums, vaig canviant d'hotel en hotel sempre per camins interiors, els
meus guàrdies en segueixen i no m'aturen així que continuo la passejada, a totes
bandes hi ha operaris treballant alguns dintre de l'aigua i d'altres des de fora
porten materials des de camions que fan cua per descarregar.

Penso en en Checho, fa més de deu dies que no el veig, no sé si va poder enviar
la carta a la Mar i si ha rebut alguna contesta per part d'ella, quina malaltia pot
tindre per no haver vingut a la feina des de fa tants dies?

Agafo una gran avinguda rodejada de pins mediterranis, tot allò és desconegut
per mi, quan de cop en trobo el vell director de l'hotel, en Martínez està cridant a
uns operaris que no l'hi prestant atenció,en veure'l penso -Pobre home.-

-Home Martínez com l'hi va?-

-¿Que como en va ? ¿que como en va ?- Trona.

-¿Pero ha visto esta montaña de inútiles que usted contrató, no ve cómo
trabajan?-

La veritat és que no sé a què es refereix en Martínez, allò sembla més un exèrcit
molt ben entrenat que una brigada d'operaris de manteniment, ronsos i
descuidats.

-Home Martínez jo veig que ho fan prou bé, no creu?-

-No creo, no creo no, Gustau tendrá una queja sobre todo este desmadre Señor
Oliver no lo puedo permitir, esta vez me escuchará ya creo que me ha escuchará-.
-Bé home bé calmis no hi ha per tant- Mentre el Director gesticula com un boig i
ningú l'hi fa cas, veig una instal·lació enorme que sembla rodejar tota l'extensió
del ressort fent de Marina D'or una ciutat emmurallada.

Al final de l'avinguda es llegeix un immens cartell que diu BALNEARI .

-Martínez perdoni que és allò?-

-¿Qué es eso me pregunta usted? ¿qué es eso?, ¿pero usted no es el apoderado
de esta propiedad?, eso, como usted lo llama eso es el Balneario de agua marina
más grande de europa y quizás del mundo entero- El Marratxí sembla més
indignat que mai.

-I es pot visitar?- L'hi pregunto.

-Usted haga lo que quiera, yo no puedo ni acercarme al agua de mar, de un
tiempo a esta parte no me sienta bien, se me hacen ampollas en la piel, ni tan
sólo puedo respirar aquel ambiente salado.-M'acomiado d'en Martínez que
torna a cridar a un dels operaris que fa com si sentís ploure.

-Pobre Martínez- En dic en veu baixa mentre engego avinguda cap amunt, a
l'arribar a l'últim revol a uns quinze metres de la porta en trobo amb dos tios de
seguretat.

-Bona tarda- Els hi dic.- Semblen dos jugadors de futbol americà.

-No es pot passar- En diu el més gros com a tota contesta.

Els meus guardians han quedat com a vint metres d'on jo estic, és estrany perquè
normalment els porto enganxats a mi.

-No es pot visitar la instal·lació?- Insisteixo a un d'ells.-Soc en Joan Oliver
l'apoderat del ressort i vull visitar...-

-No es passa-. Talla el més corpulent dels dos.

Els guàrdies tenen la cara i les mans plenes d'una espècie de butllofes
minúscules, sembla que suen gotes que els hi amara el front, com si alguna cosa
els hi fes reacció a la pell, supuren un líquid verd, tot plegat és bastant fastigós,
és com la mateixa reacció que m'acabava d'explicar en Martínez.

Ja arriben els nens.