El Senyor Vestit de Verd (1era
novel.la
de
ciència
ficció
pop
en
català)

Santa Maria del Mar

La Mar amb tota rapidesa descobreix la coberta metàl·lica que amaga un gran
ganivet de cuina que d'un salt l'hi posa al coll del vell director, en Martínez no
s'han sap avenir, no esperava que una cambrera l'hi estigui a punt de ravenar el
seu petit i gruixut coll.

-Ara l'hi diré el que ha de fer- L'hi diu la Mar.

-En castellà amor meu que si no, no t'entén- L'hi dic jo mentre la miro més ple
d'amor que mai.

-Que ahora le diré lo que vamos a hacer, que me entiende ahora ehhh? - L'hi
parla a un dit de la seva orella en veu baixa i com si de lletreges les lletres una a
una.

En Martínez que està a punt de tindre un infart, l'hi fa que sí amb el cap molt
lentament.

-Bien ahora me pondré a chillar y entraran esos dos perros que tiene en la puerta,
cuando lo hagan les estaremos esperando con las bandejas metálicas y se las
estampamos en su cabeza y usted no hará nada de nada, o le rajó su sucio cuello
de rana, me ha entendido?-

El director i tots nosaltres assentim en el cap, el Willy està immòbil davant d'en
Checho que es mira a la noia com si se l'hi hagués aparegut Nostre Senyora de
Santa Maria del Mar.

-Joan agafa una safata- M'ordena.

Ja comencem, penso, ha tronat la meva xicota a donar-me ordres i no puc ser
més feliç.

-Tu también coge una- Li diu al Checho, -Amagueu-vos darrere la porta i quan
entrin els hi trenqueu el cap a aquest dos d'aquí fora, entesos?-

En Checho i jo diem que si enèrgicament amb el cap.

-I jo?- diu en Willy.

-Tu no hagas nada... espera si, reza para que este plan absurdo salga bien- El noi
fa cara de espantat i posa les dues mans en senyal de pregària.

En Checho i jo enganxem les esquenes al mur que hi ha al costat de la porta,
portem dues pesades safates metàl·liques a les mans, en Checho tremola com
una fulla, el miro als ulls i l'hi dic en veu baixa.

-Tranquilo hermano todo saldrá bien, a venido mi chica a salvarnos-.

El noi fa un intent de somriure que no l'hi surt.

La Mar es mira a tots i diu- un....dos..., i ...tres.-

-Buleria, buleria, tan dentro del alma mia
Es la sangre de la tierra en que nací
Buleria, buleria, mas te quiero cada dia
De ti vivo enamorado desde que te vi.-

La Mar canta a tota veu la cançó d'en Bisbal, treu totes les arrels andaluses del
seu pare, encara i estan en una situació com aquella canta com sempre, com els
àngels, s'obre la porta i entrant els dos grans goril·les blancs d'una revolada.
-Que pasa aqui ¿que es este escándalo?- Crida un dels guàrdies.

El primer que entra veu la Mar amb el ganivet de cuina a punt de rajar-li la
jugular al director, va cap a ella d'un salt, empeny la porta en força que tanca
fent sortir pols de ciment de les juntures de la paret.

- 'PAM' - Un dels de seguretat cau als meus peus estabornit.

-Mig 'PAM' - La safata que en Checho ha intentat ensorrar-li al crani a l'altre de
seguretat surt rebotada, sense que sembli que l'hi afecta en res.

El tio que queda en peu, encara que mig estabornit s'envà directe cap a la Mar,
que empeny el director en força contra una cantonada del quartet i apunta el
goril·la amb el ganivet de cuina, la mà l'hi tremola, el gran mico s'atura, sembla
calibrar per on l'atacara, deu ser que té un bon entrenament perquè en un dir
jesús l'hi treu el ganivet de les mans.