El Senyor Vestit de Verd (1era
novel.la
de
ciència
ficció
pop
en
català)

Bon
dia
Catalunya.

La ràdio del mòbil s'engega puntual a les sis del matí.

-"​ Bon dia Catalunya, són les sis del matí,peu a terra i benvinguts al món..."​-

-Puto Basté-Renego entre dents, el gos jeu arrupit al meu costat en mira com pensant. -J​a t'ho faràs,és massa d'hora per mi​-.

El mateix ritual de cada matí, pixada, torrades, cafè, dents i dutxa ràpida, marxo corrent per no perdre el petit autobús que em portarà al tren, ja fa quatre anys que he marxat de Barcelona per establir-me a una petita població propera a Arenys de Munt, si fa o no fa el temps que fa que la Clàudia en va deixar.

Agafo el mini bus, puja'n dues senyores d'aquelles que es criden molt encara que les separin uns escassos deu centímetres, s'expliquen un bonic assortiment de desgràcies pròpies i alienes d'alguns parents propers i llunyans, amb malalties que segons el seu propi criteri mèdic sempre són incurables, tenen converses que es retorcen en terribles premonicions sobre les seves vides o la dels seus fills, que encara que són molt bons estudiants i millors nanos, els hi auguren tota classe de desgràcies d'un futur fosc i terrible.

Paraula de Maruja, Alabado sea el Señor.

A l'andana de l'estació del tren d'Arenys de Mar no hi cap una agulla, treballadors, treballadores i estudiants tenim massa cara de mala llet, ens barregem amb els guiris de diverses nacionalitats disposats apassar un dia de molta calor a la capital del país.

Arriba per fi el tren,de miracle trobo un seient lliure al costat d'un senyor molt ben vestit d'un color verd impecable, ningú mira a ningú més que la pròpia pantalla del seu propi mòbil, sols una noia valenta llegeix un llibre de paper de tapes dures. Són les 7.30h i ja fa calor, som a finals de Juliol i un esquadró de mosques campa per tot el tren tocant els ous al personal.

-Propera parada Mataró-Resa la megafonia.

Al vagó pugen massa bicicletes i un seguit d'andròmines elèctriques, patinets amb manillar i sense, amb una sola roda, dues o amb tres, que acaben fent més reduït l'espai destinat als viatgers.

Arribem a Badalona, és l ́hora de l'espectacle, un grup de tres músics presumptament Romanesos són els encarregats de l'animació, un d'ells du un carro de la compra on transporta una bateria elèctrica i un gran altaveu,l'altra porta una guitarra i un tercer un violí que li falta una corda, ens delecten amb un concert exprés de tres parades amb grans èxits de música internacional, Despasito, Bailando i La Cucaracha, els guiris s'apleguen al seu costat amb el mòbil a mà alçada, graven aquell preciós moment com si es tractés d'un concert de Justin Bieber a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, tot plegat sona com a pregravat però els estrangers semblen entusiasmats amb el recital,mentrestant el resto del personal indígena que estem més avesats a aquest tipus de shows, ens ho mirem en cara displicent i certa vergonya,la banda baixà al Clot-Aragó disposats a donar la tabarra a altres viatgers durant tres paredes més, no sense haver recaptat alguns calerons que el públic els hi regala, de ben segur que en tornar del seu viatge als seus llocs d'origen ensenyaran cofois als seus parents i amics, els vídeos la singularitat dels artistes de la nostra terra.

Una noia connectada al seu telèfon porta auriculars a l'orella i escridassa a un altre com si no hagués ningú al seu costat.
-Jo sóc ... jo sóc la teva coordinadora.... tia ... jo et mano...jo que sé... jo no sé... i si tu no ho fas tia...ho entens...o farà un altre...ho entens tia....tu vols la feina?....-
-Ja sé que és un vell......tu vols la feina?...-
-...Si....clar....el paio s'ha passat tocant-te elcul....ja ho sé...i que tia?...-
-Que se la c​hupis​?....doncs tia traga..-.
...Doncs si tia traga...tia traga...jo també ho vaig...-
-Que vols fer,són 600 p​avos​!!!....tia que vols més...-
-Tiiiiiaaaaa...l'hi c​hupes un cop...i ja està...si tia jo també ho vaig fer...perquè és el que hi ha...-

Al final de la conversa de crits de la coordinadora tot el vagó s'entera, que la que hi ha de c​hupar té disset anys, la coordinadora no té més de vint i el pavo que és el seu cap en té quaranta-vuit.

Penso que el món va genial.

Arribem a Arc de Triomf, s'obren les portes i pugen més mosques que gent no hi baixa.

El senyor elegant que viatja al meu costat se li hi ha posa una a la mà esquerra,amb un gest ràpid l'empresona i s'ha l'ha empassa d'un cop, tot plegat ha de posar-me sobre avís de què alguna cosa no funciona prou bé aquell matí, però després de quatre anys viatjant al transport públic català ja no m'he estranya res del que hi pugui passar.

Desde megafonia s'anuncià :-Propera parada Plaça Catalunya...-