La Marca

Capítol 1

Estava apunt d'entrar al Centre d'Ensenyament Adolescent o CEA com l'anomenem tots. Aquell era l'únic lloc del món on podia ser jo mateixa i a la vegada destacar per sobre dels altres. Em dic Laia Piera i visc a la zona blava de la ciutat de Barcelona.

 Fa uns dos segles a Espanya, com es diu el nostre país, hi va haver una forta crisi econòmica, o això és el que he sentit que diuen els adults ja que mai parlen d'aquest temes amb els nens menors de 18. A conseqüència d'aquesta crisi molta gent va perdre la feina i no podia guanyar diners per alimentar la seva família, per tant, emigraven a altres països o morien de fam. La crisi es va anar agreujant i va arribar un punt tan crític que el govern va decidir intervenir. Ningú sap com ho va fer però des d'aleshores estem dividits en dos grans grups: els perfectes i els marginats, jo pertanyo a aquest últim grup. Els perfectes són aquells que en el moment del canvi tenien diners i no estaven corromputs per ells i els marginats són els que es van deixar corrompre. La veritat és que per molt injust que pugui semblar en un principi que els marginats paguem per un error que va cometre algú de la nostra família fa dos-cents anys, ningú es queixa, ja que ens han assegurat que d'aquesta manera evitem que hi hagi una altra crisi. Però jo encara tinc una esperança, la conversió. És un dia que tots desitgem des que sabem el que és, el moment en que un adolescent comença la vida adulta i pot passar a ser perfecte, el moment de La Marca.

La Marca és com un tatuatge de color fosc que surt a l'avantbraç però no a tothom, només als  joves que ja no estem corromputs i que podem passar a ser perfectes. Aquest és el dia del nostre divuitè aniversari pel qual només em falten cinc mesos, el problema és que, tot i que La Marca pot sortir a tothom, és molt difícil que ens surti als marginats, així que els meus pares m'han dit que no em faci massa il·lusions. I no són els únics que creuen que és impossible que em surti, tota l'escola n'està convençuda, ja que segons ells no em preocupo prou per la meva imatge i dic les coses d'una manera massa directa per no afegir que tots pensen que sóc una set-ciències. Al principi creia que era impossible que La Marca aparegués per certes costums i característiques d'un mateix ja que jo creia que apareixia si no estaves corromput, però al llarg dels anys, he vist molts joves amb La Marca i he descobert que hi ha un patró comú entre tots ells, tots els que eren marginats i van deixar de ser-ho tenien matrícules a més de dues assignatures de la CEA. Això al principi em va semblar pura casualitat però després de molts anys observant me n'he adonat que podria no ser-ho. Tot i les meves observacions jo encara no perdo l'esperança de ser perfecte, tot i que significaria abandonar la meva família per sempre, els avantatges d'aquest canvi serien quasi incomptables: casa pròpia, no haver de treballar mai, no tenir problemes amb els diners... És una vida de somni la dels perfectes, per això tots la volem.

Després d'aquesta breu introducció podreu entendre millor el món on vivim, classes separades, menjadors i patis també, fins i tot els professors són diferents!

Estava pensant que el nostre món és molt injust, per què tanta separació? Últimament em faig molt aquestes preguntes i no entenc perquè, ja que el món funciona gràcies això, però... I si no fos per això!?

Mentre aquelles estranyes idees circulaven pel meu cap a una velocitat marejant, vaig sentir que algú em cridava:

-       Laia! On erets? Quasi ha començat la classe! Afanya't!

-       Em sap greu haver-te fet esperar Patrick però m'he llevat tard i...

-       Deixa't d'excuses i corre!

Aquest és en Patrick Newheaven, es va instal·lar a la zona blava fa uns cinc anys, va néixer a Anglaterra, i vivia allà quan va venir cap aquí, Anglaterra es troba fora les muralles d'Espanya, és un país corromput com tota la resta, per això, pertany als marginats, com jo. Però tot i els rumors sobre en Patrick (que està més corromput que la resta, que ens està contaminant a tots...) segueix sent el millor amic que he tingut mai!