La Marca

Capítol 10

Al dia següent, com havíem acordat, ens vam posar en marxa, vam agafar un viarany que anava cap a l'esquerra, cap a un lloc fora de l'abast del nostre mapa, és a dir, no sabíem on érem. Però, segons ens van dir l'Arnau i el Ferran, un cop sortíssim de la zona delimitada pel mapa calia caminar tot recte fins arribar a les runes d'una casa que antigament era de color negre i ara semblava gris. No era molt difícil de trobar, ja que en aquella zona no hi havia vegetació, era com un forat en mig d'un bosc. Un cop arribéssim allà havíem d'anar pel tercer camí començant per l'esquerra i arribar fins al final, i des d'allà només calia esperar que el vigilant et veiés. Em van semblar massa coses a recordar, però per sort els nostres guies sabien on anaven.

Al capvespre el paisatge va tornar a canviar, de la mateixa manera que dies enrere havíem passat de soques podrides i un munt de runes a petits arbustos acompanyats d'alguna aglomeració de runes de tant en tant, ara passàvem d'allò a un paisatge de verd frondós que s'estenia kilòmetres, semblava que donés la volta a Barcelona en forma de quadrat, amb un únic forat en forma de canaló, a la zona més pròxima a la muralla, és a dir, per on nosaltres havíem anat. És a dir, que en realitat, part de les destrosses que havia ocasionat la guerra havien pogut estar reparades, un fet que em va posar molt contenta. L'única cosa que va poder pertorbar la meva felicitat va ser una amarga pregunta sense resposta que com totes les altres durant el viatge, se m'havia gravat al cervell. Per què justament la única part sense vegetació era la única que es podia veure des de dins les muralles de Barcelona? Era tot una mica estrany, però potser no era més que una coincidència, segur que des de les altres ciutats es podia veure el bosc.

No vaig tenir gaire més temps per pensar en això perquè pocs minuts després l'Arnau i el Ferran ens van dir que no pararíem per dormir fins que no arribéssim a una caseta situada enmig d'aquest bosc uns quilòmetres abans de la casa negra-gris. En principi semblava una bona idea, ja que dormiríem més segurs i còmodes dins un refugi amb un sostre sobre els caps, però quan ja era negra nit, cap allà les dotze, em vaig assabentar que encara quedaven tres quilometres fins la casa. Vaig suplicar si podíem parar, ja que viatjar amb l'Arnau i el Ferran era molt més dur que anar sola amb el Patrick, ja que paràvem cada poques hores, mentre que aquell parell no paraven mai. Ni tan sols havíem esmorzat! Només havíem fet una parada a mig matí per beure aigua, que ja en quedava poca, i una al migdia per dinar. Finalment va semblar que entre les meves supliques i el pas lent del Patrick causat per l'esgotament l'Arnau i el Ferran es van estovar una mica, ja que van dir que podíem acampar allà mateix.

Ells van fer la primera guàrdia, de una del matí a quatre, i al Patrick i a mi ens tocava fer la segona. El Patrick i jo mai havíem muntat guàrdia a les nits, però ells van assegurar que per aquesta zona era necessari. Jo en aquells moments em preguntava com m'ho faria per aguantar desperta de quatre fins les set del matí següent, però un altre cop, els meus pensaments van durar poca estona perquè vam muntar la tenda, em vaig estirar dins i només recolzar el cap a terra em vaig adormir.

Em van despertar hores més tard unes petites empentes a l'espatlla que a mesura que passaven els segons s'anaven fent més fortes, vaig témer que s'acabessin convertint en cops més forts, encara que més tard vaig pensar que això no hauria passat en la vida, i em vaig decidir a aixecar-me i començar el dia. Però, l'ànima em va caure als peus en veure que seguia sent negra nit, i de sobte vaig recordar el fet pel que m'havien llevat, havia de muntar guàrdia durant les tres hores següents. Vaig mirar qui m'havia despertat intentant posar cara de pomes agres, com si m'hagués despertat d'un somni preciós, encara que no recordava haver somniat res. Però no ho vaig aconseguir, ja que era l'Arnau qui tenia al davant, amb la cara més cansada que havia vist mai en una persona, fins i tot el posat del seu cos denotava que s'esfondraria d'un moment a l'altre. Em vaig apartar ràpidament d'on era per deixar-lo estirar i quan anava a preguntar-li on era el Patrick em vaig adonar que ja dormia, així que vaig recórrer amb la vista tot el campament fins a trobar el Patrick uns metres més enllà del sac on dormia.