La Marca

Capítol 7

Quan em vaig llevar un horrible pensament em va travessar el cervell i em va deixar esglaiada. Ja portàvem vuit dies de viatge, i tot just havíem recorregut un quart del perímetre de la ciutat, i tot aquell temps el govern havia tingut la meva família amb ells, per fer-los el que volguessin. Em vaig quedar tan paralitzada per la por, que al cap de vint minuts aproximadament, encara no havia mogut un sol múscul. Com podia ser que jo m'hagués enfadat per una cosa tan absurda com un secret amagat quan la meva família havia estat segrestada? Quina mena de filla feia això?

-       La mena de filla que no vol que li agafi un atac d'ansietat en pensar el que li poden fer a la seva família-  va dir una veueta dins el meu cap.

Perfecte, torno a estar somiant, vaig pensar, però aquest cop cap veueta va contestar. No sé com havia sabut això del somni, però ara n'estava del tot convençuda, això no era més que un somni. Tot i així, no vaig trobar la manera de despertar, cosa estranya, ja que els meus somnis mai havien durat gaire temps i sempre despertava quan m'adonava que el que veia no era real. Però aquest cop no, això em va espantar força però vaig decidir investigar, ja que al capdavall, era un somni, res més, res ni ningú podia fer-me mal.

O això pensava jo, només aixecar-me vaig notar tots els músculs adolorits, com si m'haguessin clavat una pallissa de les bones.

-       Potser és el que ha passat, no?- va dir la veueta.

-       Que hi fas tu dins el meu cap? Que m'ha passat? Per què no em desperto?- vaig dir jo parlant en veu alta.

-       Calla! Et sentiran i es despertaran!- va dir ella cridant dins el meu cap.

-       Ells qui?- vaig dir jo, aquest cop mentalment.

-       Massa tard! O Déu meu, estem perdudes!

-       Perdudes? Però què dius? Qui ets?

I tot d'una ho vaig veure, uns cent metres més enllà hi havia alguna cosa movent-se, una massa fosca que s'acostava cap a nosaltres. Vaig voler cridar, però la veueta em va dir que no ho fes i que intentés escapar. No me'n fiava gaire d'ella, però al cap i a la fi la tenia dins el cap, si jo moria ella també, així que vaig fer el que em deia. Per desgràcia ens va servir de ben poc, només ens havíem allunyat cinquanta metres quan la figura va semblar veure que ens havíem mogut. Va fer un gest com si olorés l'aire, no n'estava segura, però va semblar funcionar ja que es va començar a dirigir cap a nosaltres.

Vaig intentar córrer el màxim que vaig poder però ni així vaig fer suficient, al cap de ben poc la figura, o el monstre, com preferiu, em va engrapar pel braç i va fer un gest com per arrossegar-me un altre cop cap al seu "campament". De sobte em vaig despertar al costat del Patrick cridant i plena d'una suor freda, òbviament vaig despertar al Patrick.

Es va aixecar ràpidament, alerta i amb les mans en alt, com per lluitar contra qualsevol amenaça. En veure que no hi havia cap perill es va girar cap a mi amb cara d'estranyat, ningú no el podia culpar, qui es posa a cridar com un posseït quan es desperta? D'acord, potser algunes persones, i més si tenen malsons, però, francament, no és el més usual que diguem. Aleshores, amb molt de tacte, ja que es veia que no em volia ferir els sentiments, em va preguntar:

-       Laia, es pot saber per què dimonis cridaves? Vull dir, que... doncs això, que... que si estàs bé, que si ha passat alguna cosa.

-       Si, si, no ha estat res més que un malson tranquil, sento haver-te despertat- vaig dir jo sincerament.

-       A d'acord, doncs aleshores... Estàs bé? Vull dir que... Ha passat ja?- va preguntar ell clarament avergonyit per parlar-me com a una nena petita- Vull dir que, que has vist?