La Marca

Capítol 13

Vaig despertar hores més tard sense saber on era, em vaig aixecar d'un bot amb un instint de que alguna cosa anava malament. Vaig mirar al meu voltant intentant descobrir que passava i que no encaixava, però per més que mirava l'habitació on estava, res no semblava donar-me males vibracions.

Però de sobte hi vaig caure, on era el Patrick? Ell estava amb mi quan ens havien portat a l'habitació, per tant, on s'havia ficat? El pànic es va anar apoderant de mi de tal manera que em vaig aixecar i vaig córrer fins la porta. Em temia el pitjor, com sempre. Potser els seus somriures no eren més que cruels màscares i ara volien fer-nos alguna cosa o tenir-nos presoners per demanar un rescat, el que fos.

Vaig sortir de l'habitació i vaig córrer cap al túnel des d'on l'altre dia havíem arribat, vaig seguir corrents travessant túnels i petites galeries, desfent el camí que recordava haver fet. Però en algun moment devia haver-me equivocat de camí, perquè vaig acabar a una galeria en la que no havia estat mai on hi havia tres portes. Vaig desfer part del camí que havia fet sense deixar de córrer, però era incapaç de recordar per on havia anat.

Finalment vaig acabar tornant a la galeria de les tres portes i em vaig asseure al terra resignada al destí que em toqués. Com a mínim la galeria era agradable, no feia ni fred ni calor, i els sostres eren prou alts. Tot i això res no podia treure'm l'angoixa de que mai trobaria la meva família i de que havia conduit al Patrick a un destí molt més horrorós que viure com un marginat.

En algun moment de tots aquells pensaments devia posar-me a plorar perquè quan vaig recolzar la cara a les mans, aquestes van quedar xopes d'aigua salada. I quan tot just acabava de calmar-me vaig poder sentir com algú em cridava. No podia reconèixer la veu des de tant lluny, però la possibilitat que fos el Patrick, l'única persona a la que volia veure, era massa petita, tenint en compte que potser l'havien segrestat, pel que vaig decidir quedar-me on era. També podien ser l'Arnau o el Ferran, però ja no confiava en ells després de tot el que estava passant.

Però aleshores vaig pensar, que estava passant? Realment sabia que al Patrick l'havien segrestat? Només havia tret aquella conclusió en no veure'l a l'habitació, però podia estar fent qualsevol altra cosa. En aquell moment em vaig sentir una estúpida de cap a peus, pel que vaig eixugar-me les llàgrimes que em quedaven i em vaig dirigir cap a la veu que seguia cridant-me amb el cap cot.

Però just quan estava a punt d'arribar al lloc des d'on em cridaven, vaig poder distingir que qui em cridava era l'Arnau, i ell era l'última persona a la que volia veure i explicar el que havia passat. Vaig girar per un túnel contrari al del que provenia la veu per tal d'allunyar-me el màxim possible. Aquest cop vaig acabar en una petita galeria, més que l'anterior, que recordava haver vist en algun moment. Vaig pensar que potser era el lloc en el que m'havia equivocat l'altre cop i vaig continuar caminant. En algun punt em vaig posar a córrer perquè quan vaig arribar al següent desviament estava suant. Vaig triar el que em semblava més correcte i vaig continuar corrents fins a xocar contra la segona persona que menys volia veure, la Cristina. La conversa va ser prou estranya, va anar més o menys així:

-       Hola Laia! Et deies així oi?

-       Sí- vaig limitar-me a respondre,

-       On anaves? Just ara venia a buscar l'Arnau que us estava buscant perquè comencéssiu a explicar la vostra història.

-       Doncs la veritat és que anava a buscar a l'Arnau també, havia sortit a donar una volta i sentia que em cridava i intentava anar cap a ell. Però em sembla que m'he perdut

Allò que acabava de dir era una mentira, però esperava que la Cristina no s'hi fixés massa i se l'empassés, perquè òbviament no podia dir-li la raó per la qual havia marxat corrents i perquè evitava a l'Arnau.