La Marca

Capítol 4

Vam trigar mitja hora en sortir del barri, va ser més del que havíem previst, però el problema va ser que sortir d'amagatotis del barri no era tant senzill com podia semblar, i més al migdia, quan les mestresses de casa es posen a penjar la roba. La resta del dia la vam dedicar a trobar un lloc segur on poder pensar cap a on anar i quins eren els nostres objectius. Aquella xerrada va durar força estona però finalment vam arribar a la conclusió que si se'ls havien endut homes del govern, estarien on fossin aquests. Per tant el nostre primer lloc on buscar seria la zona blanca, el problema era que no estava assenyalada en cap mapa i ningú no sabia on era. Vam decidir que aquell problema el resoldríem mentre busquéssim pels voltants de Barcelona, ja que tard o d'hora l'hauríem de trobar. També vam establir que el nostre objectiu principal era trobar la meva família i després saber perquè a mi no se m'havien endut però ara em buscaven. Vam traçar les diferents rutes als mapes i vam assenyalar els diferents establiments on podíem comprar queviures i altres productes per les nostres necessitats bàsiques com roba, mantes, motxilles més grans, una tenda de campanya... Un cop vam acabar vam anar a comprar les coses que necessitaríem aquella nit, com la tenda de campanya, i vam buscar un lloc on col·locar-la. Per desgràcia els diners que vam fer servir eren del nostre pot d'emergència, creat quan vam tenir aquell petit problema econòmic, però no podia pensar una situació més urgent que aquella.

Al dia següent vam començar a caminar cap a la zona més perifèrica de la ciutat, la zona grisa. Quan més ens hi acostàvem, més famílies trobàvem dormint al carrer, més nens abandonats i sense res que menjar... Al principi em feien tanta pena que els volia ajudar a tots, però el Patrick em va recordar que si donàvem alguna cosa a algun d'ells tots en voldrien i serien capaços de matar-nos per aconseguir-ho i nosaltres no en tindríem prou ni per ells ni per nosaltres, així que vam continuar. Tot el paisatge era igual de desmoralitzador, miressis on miressis et trobaves amb desgràcies. Quan vam arribar a la porta que separava la zona grisa del desert de destrucció que envoltava Barcelona, residu de la crisi, jo ja estava al llindar de les llàgrimes. Estava tan malament que ho veia tot borrós i no diferenciava un home d'una dona així que el Patrick va haver d'agafar-me de la mà i conduir-me cap a la porta.

Allà vam trobar un policia que segons em va dir el Patrick més tard, tenia un aspecte més aviat ferotge i salvatge, com si se't pogués llençar a sobre en qualsevol moment. Per sort, ens a deixar travessar la porta sense massa preguntes, només les típiques, d'on veníem, per què volíem travessar la porta i com ens dèiem.

Un cop fora el Patrick va fer una parada per deixar-me eixugar les llàgrimes i recobrar els ànims i el somriure fent-me riure amb els seus acudits i gracies, cosa que li vaig agrair molt. Vam estar parats força estona ja que quan vam reprendre la marxa ja s'estava fent fosc.

Fora tot era diferent. Els alts edificis es veien substituïts per grans estructures ruïnoses, els arbres i carrers asfaltats eren soques podrides i un conjunt de plaques d'asfalt en procés de descomposició. Fins i tot l'aire era diferent, al nostre voltant tot feia olor de podrit i vell. Vaig demanar al Patrick anar més ràpid per veure si podíem trobar un lloc on l'olor i l'entorn no fossin tan horrorosos. Ell va estar completament d'acord amb la meva proposta i tots dos vam apressar el pas però sense esperar gaire millora amb la distància.

Vam continuar caminant durant el que a mi em va semblar una eternitat però suposo que no devien ser més d'un parell d'hores ja que quan finalment vam parar, el Sol s'acabava de pondre. Vam establir la tenda dins del que semblaven les runes d'un edifici i un cop vam ser dins vam tancar la cremallera i vam tapar tots els forats que donaven a l'exterior excepte els necessaris per respirar per intentar no olorar l'aire de fora, un cosa ben bé impossible. Vam dormir ben arraulits l'un al costat de l'altre ja que només teníem una manta, per sort això no incomodava a cap dels dos, hi estàvem molt acostumats. El Patrick i jo havíem passat moltes nits com aquella encara que les circumstàncies no eren les mateixes. Havíem dormit junts quan anàvem a un parc a l'estiu a fer acampades, quan els pares d'un tenien que treballar tota la nit... Per nosaltres estar junts era una cosa tan natural com respirar, per això suposo que tothom pensava que tard o d'hora ens casaríem, tothom menys jo.