La Marca

Capítol 18

Estaven passant massa coses alhora. Si no en tenia prou amb el caos actual del meu cervell havia de sumar-hi el caos que regnava tota la zona blanca des de ben d'hora al matí.

Havien arribat nous rebels, dos grups en menys d'un mes, això era molt estrany, mai abans havia passat. La gent començava a parlar i fer teories sobre el que podria estar passant, hi havia els optimistes, que creien que estàvem aconseguint agafar tots els rebels i que això era bo, i hi havia els pessimistes que pensaven que tants rebels en tant poc temps podia ser de tot menys bo.

Jo personalment formava part d'aquest últim grup, ja feia temps que havia deixat de creure que tothom ens venerava com si fóssim una espècie de Déu.

El que em va sorprendre va ser que corrien rumors que aquest cop els presoners eren molt joves, de la meva edat més o menys. Pensava que no hi havia rebels tants joves, m'imaginava que la gent descontenta amb el sistema era més gran, però si el rumor era cert, cosa que no dubtava, no hi havia només un sol noi descontent com jo, sinó quatre!

Volia saber que els havia portat a rebel·lar-se, a deixar de banda el sistema, qui els havia donat la idea de que la seva vida no era perfecta, potser així s'aclaririen els meus dubtes.

Tenia tantes ganes de parlar amb ells que fins i tot vaig fer una cosa que no feia des dels sis anys, vaig suplicar al meu pare. Vaig fer-ho d'una manera madura i donant-li raons per les quals volia veure els nois, encara que no li vaig dir que volia saber perquè s'havien rebel·lat, però no va servir de res, m'ho va prohibir de totes maneres. Em va prohibir acostar-m'hi i em va fer prometre que no ho faria.

No li devia res al meu pare pel que podria haver trencat la promesa, però la meva paraula era molt important per mi.

Volia tornar a parlar amb algú del tema però tornava a estar sol. Després del que havia passat a l'habitació del Pol ell i jo ens havíem estat evitant mútuament i no semblava que això anés a canviar. A més a més des de l'última conversa amb l'Elena no havia tornat a veure-la ni a ella ni a l'Alba, no tenia manera de saber si encara continuava amb el seu pla suïcida, cosa que em posava encara més nerviós. La meva mare continuava sent inaccessible, des d'aquella conversa tant agradable que havíem tingut feia setmanes no m'havien tornat deixar-la a veure, ni tan sols per la meva visita mensual, i la trobava a faltar.

Com que estava realment desesperat per parlar amb algú, si podien ser els nois millor, vaig decidir que aniria a veure'ls. Sabia el que havia promès al meu pare, però tècnicament, si parlava amb ells a través del micròfon de la presó no m'hi estaria acostant.

Això sí, necessitava un bon pla per fer que els guàrdies em deixessin arribar fins a la cabina de comunicacions. Els podia dir que m'enviava el meu pare però el més segur era que ells ja sabessin que tenia prohibit acostar-me als nois i sinó, podrien preguntar-li al meu pare abans de deixar-me passar.

Anava pels passadissos pensant tot això quan vaig sentir unes veus que s'acostaven a mi. No havia fet res dolent encara però vaig sentir l'impuls d'amagar-me i vaig córrer dins un passadís fosc pel que ningú mai passava. Un minut més tard davant meu passaven dos guàrdies arrossegant una molt enfadada Elena, i anaven en direcció, oh no, anaven en direcció a la presó.

Vaig intentar sentir alguna cosa però només era capaç d'entendre els crits de l'Elena que eclipsaven el que els dos guàrdies es deien entre ells. Com que volia saber que estaven dient vaig seguir al petit grup oblidant-me del que havia vingut a fer en un principi.

No em va ser molt difícil seguir-los ja que els crits de l'Elena també servien per tapar el soroll que feien les meves passes. Caminant arran de la paret vaig poder sentir parts de la conversa que vaig anar connectant com vaig poder.