La Marca

Capítol 2

Capítol 2:

Quan em vaig llevar el Sol ja estava suficient alt com per indicar-me que alguna cosa no anava bé. El cap em brunzia amb preguntes que no podia respondre i estava tan nerviosa que quasi caic per les escales mentre les baixava. Per què no m'havien despertat si era tan tard? Per què no es sentia cap soroll dins la casa? Per què no responia ningú quan cridava? La meva histèria va anar creixent a mesura que corria per tota la casa buscant algú de la meva família o alguna cosa que m'indiques que estava passant. En aquell moment vaig desitjar que tot plegat fos una broma de molt mal gust per part de la meva família però una veueta dins el meu cap em va assegurar el que jo no volia acceptar, estava completament sola.

De sobte vaig sentir com trucaven a la porta i vaig córrer cap aquesta amb l'esperança de que fossin els meus pares i el Martí però quan vaig mirar per l'espiell de la porta vaig descobrir que qui hi havia darrere era un home vestit de blanc. No vaig trigar gaire a processar aquella informació, l'home que hi havia a la porta de casa meva era un cap del govern! Estava apunt d'obrir la porta per demanar explicacions quan la mateixa veueta d'abans em va advertir que no ho fes, que podia ser perillós per mi. Vaig voler ignorar-la però sense saber perquè no vaig poder així que em vaig allunyar de la porta i vaig córrer escales amunt. Des de la finestra de la meva habitació tenia una vista excel·lent de la porta d'entrada, és a dir, podria veure que feia aquell home que sense saber perquè em resultava vagament familiar. Quan vaig ser a dalt i vaig mirar l'home vaig veure que aquest estava fent una trucada de telèfon, privilegi que només tenien els homes del govern, i que semblava enrabiat. Vaig decidir que el millor seria marxar de la casa sense que aquell home em veiés així que vaig aplegar una motxilla, dues mudes de roba, unes bambes i vaig baixar a la cuina per agafar el menjar que millor es conservés i uns pocs diners que teníem estalviats. Un cop vaig estar llesta vaig agafar les claus de casa, per si un cas, i vaig mirar que feia l'home, el qual havia acabat la trucada i havia tornat a picar a la porta un parell de vegades més. Vaig obrir la porta de la cuina que donava al pati i vaig començar la meva fugida.

Estava creuant el carrer quan de sobte una mà em va engrapar l'espatlla, no podia ser, després de totes les precaucions no havia tingut en compte que potser l'home estava acompanyat! La mà em va agafar amb més força en veure que jo oposava resistència i ja m'estava aconseguint escapar quan...

Em vaig despertar amb un bot i una suor freda que em recorria el cos, no havia estat res més que un somni, un maleït i molt real somni, però res més que producte de la meva imaginació. La mà que en realitat m'estava agafant l'espatlla era la de la meva mare que com sempre m'havia vingut a despertar. Em vaig sentir molt alleujada en veure-la i no em vaig poder aguantar d'explicar-li el meu terrible malson.

- No t'has de preocupar per aquestes coses, el teu pare i jo mai deixaríem que et passés res ni a tu ni al teu germà- em va assegurar ella en to tranquil·litzador.

- Ja ho sé, però i si algun dia us passés alguna cosa a tu i al pare?

- Aleshores m'hauries de prometre que cuidaries del teu germà i de tu mateixa, sou nens molt especials, vosaltres.

Que potser la meva mare sabia el secret d'en Martí, i si era així qui li havia explicat? I per què deia que jo era especial també?

- M'ho promets?- va preguntar la meva mare traient-me del cap els meus pensaments.

- Si, t'ho prometo- vaig dir jo desitjant que mai passés res que fes que jo hagués de complir la meva promesa- Si tu em promets que intentaràs que mai us passi res ni a tu ni al pare.

- T'ho prometo- va dir ella amb un to que no em va acabar de convèncer- Baixes a esmorzar?

L'esmorzar típic de la zona blava era una torrada de pa amb melmelada i un got d'aigua per pair-ho tot millor. La veritat és que no em podia queixar amb el que menjava, no era un bufet però com a mínim no ens faltava de res, els meus pares s'havien preocupat molt de que així fos. A més a més, pertanyíem a una de les zones de marginats més riques de la ciutat, concretament estàvem a dues posicions dels perfectes. L'ordre amb que està dividida la ciutat és el següent: els marginats que viuen a la zona grisa, són els que ho passen pitjor i els que menys recursos tenen; els marginats de la zona verda, estan millor considerats que els de la zona grisa però no gaire; els marginats de la zona violeta; els marginats de la zona blava, és a dir, la nostra; els marginats de la zona groga, a només un pas de la perfecció i els perfectes. I també caldria afegir als caps del govern que viuen en una zona apartada de la ciutat, la zona blanca. La veritat és que aquests últims no se'ls té gaire en consideració ja que ningú no els ha vist des de fa uns cent anys i no se sap si encara existeixen, hi ha qui creu que ja només són un mite, una història per recordar que ens vigilen constantment.