La Marca

Capítol 9

L'enrenou causat pels nous presoners estava durant més de l'habitual, ja hauria de fer dies que els comentaris i corredisses haurien d'haver-se acabat, en canvi, semblava que no feien res més que anar en augment.

Començava a estar preocupat de debò, les coses estaven canviant a un ritme a un ritme alarmant, feia només una setmana que els presoners havien arribat i ara les noies havien de treballar el doble, cosa que havia fet que no hagués vist a l'Elena des d'aquella conversa en la que va acabar plorant, i també havia provocat que els nois féssim menys classe i dediquéssim el temps sobrant a acudir a reunions per discutir com millorar la defensa de les nostres ciutats. Tampoc servia de gaire, ja que al final ningú de nosaltres sortiria de la zona blanca per anar a les ciutats, estava prohibit, però així passàvem el temps, ens convencien de que fèiem alguna cosa per ajudar a la gent, quan era més que evident que no fèiem absolutament res. Però això als caps ja els anava bé perquè mentre nosaltres no teníem classe i assistíem a aquelles absurdes reunions, ells podien tenir les seves reunions privades on, estic segur, discutien sobre temes molt més interessants que els que parlàvem nosaltres.

Però jo no podia fer comentaris al respecte per tres raons, primer perquè tot i que tots sabíem que això passava en teoria no hauríem ni de tan sols pensar-ho, segon, es veia com una cosa molt dolenta, per no dir horrible, posar la honestedat dels nostres caps en dubte, i per últim, el meu pare era un d'aquests caps que suposadament tenia reunions al marge, no podia parlar malament de la meva pròpia família. Tot i això, seguia pensant que ells es reunien en privat, i el fet de pensar-ho però no poder comentar el que pensava amb ningú em treia de polleguera. Primer vaig pensar de parlar amb el Pol, però ell mai entenia perquè em capficava tant en aquelles coses, i sempre considerava que els caps feien sempre el correcte i millor per nosaltres. Després vaig pensar en l'Elena, però feia una setmana que  no la veia, i tal i com havia acabat l'última conversa, no volia preocupar-la amb les meves teories de conspiració paranoiques. Per últim també vaig pensar en la meva mare, i estic segur que ella hauria estat encantada d'escoltar-me, però tot i que casi no el veiés, ella estava casada amb el meu pare, i parlar d'això per ella seria com trair-lo. Per tant, al final, vaig acabar guardant els meus pensament per mi, però notava que el cap m'explotava, em sentia enganyat pels nostres propis governants i frustrat per no poder fer res per ajudar a la gent. Al final vaig decidir que parlaria sol, potser això demostra que tanta paranoia m'estava tornant boig, però necessitava verbalitzar el que pensava o acabaria tornant-me boig de veritat.

Va ser més entretingut i estimulant del que esperava, vaig trigar aproximadament uns vint minuts per dir en veu alta tot el que pensava del tema, i tot i que després no sentia que tenia res més clar, ni tenia cap solució, em vaig sentir deslliurat per haver pogut dir el que pensava.

La resta de la setmana va transcórrer igual, sense tantes classes, moltes reunions absurdes, ningú amb qui parlar, ni tan sols una escapada ràpida amb l'Elena, res. Cada cop em frustrava més el fet de no poder fer absolutament res, i parlar sol estava començant a convertir-se en una cosa habitual. Com que no volia que m'acabessin tancant en algun lloc pensant-se que estava completament boig, que podria acabar sent veritat, vaig decidir tornar anar a veure a la meva mare, segur que una conversa amb ella, per molt trivial que fos, m'animaria.

Però no la vaig trobar, no hi era, havia anat a fer un encàrrec a l'altra punta de la zona i arribaria tard, o això és el que em van dir els funcionaris que vigilaven aquell dia. Allò em va estranyar, normalment no hi havia funcionaris a la part on treballava la meva mare, i per com xiuxiuejaven les dones des de darrere, podia dir que alguna cosa estranya passava. Vaig intentar que em deixessin parlar amb alguna de les altres dones per esbrinar que passava però em van dir que si no era fill seu no podia i que tornés un altre dia a veure a la meva mare.