La Marca

Capítol 11

Començant ja el cinquè dia de viatge amb els nois, vaig caure en la conta que encara hi havia massa coses seves que no sabia. Vull dir, ells ens havien dit que ens explicarien la història quan ens coneguessin millor, però encara no sabíem res seu mentre que ells coneixien tota la nostra història, no tenia cap mena de sentit! Però el problema era que tampoc podia anar al seu costat i reclamar-los la informació com si res, pel que vaig decidir fer-me més propera a ells i assabentar-me de més coses seves.

Però un cop decidit allò vaig adonar-me que el major problema que tenia en aquell moment era el temps, ja que si els càlculs de l'Arnau i el Ferran no fallaven, cosa que segur que no farien, aviat arribaríem al la zona sense vegetació, i des d'allà ja només ens quedarien un parell d'hores de viatge, pel que em quedaven menys de sis hores per esbrinar la seva història. Encara que també podia quedar-me més temps amb la seva família per esbrinar que passava però això significava deixar a la meva encara més temps en mans d'un govern que ja no em semblava tan bo com feia uns mesos.

Per tant vaig arribar a la conclusió que havia d'actuar de pressa, encara que més tard vaig descobrir que encara que no m'hagués preocupat per saber la història, ens l'haguessin explicat abans d'arribar igualment.

El fet és que el dia va transcórrer normalment, amb una sola parada a mig matí, tot i que més curta degut a que estàvem en mig del desert  i feia molta calor, i una caminada de moltes hores. Però de sobte els nois van dir que pararíem un moment, per mi allò no tenia cap mena de sentit, es veia la zona des d'on ens havien dit que es podia entrar des d'on érem, i no podia estar a més de mitja hora. Per què paràvem en aquell moment? Com que no entenia res em vaig posar el més pessimista possible i vaig començar a pensar que potser eren assassins i que només ens havien estat allunyant de la societat per matar-nos, o que potser ara ens deixarien aquí tirats perquè s'havien repensat el fet d'ajudar-nos... Però allò no tenia cap mena de sentit per mi, m'havia passat casi una setmana amb ells, sobretot aquell últim dia, en el que no havia parat de fer-los les típiques preguntes i fer bromes, i no semblaven assassins ni males persones, senzillament no podien ser-ho. Aleshores que volien?

El Patrick no parava de mirar-me amb cara estranya pel que vaig deduir que ell estava tan desconcertat com jo, i semblava buscar una resposta en mi, però no li serviria de gaire perquè jo no en tenia ni la més remota idea.

De sobte l'Arnau i el Ferran van xerrar durant uns segons en un to molt baix que no em va permetre sentir res del que deien però, finalment, es van separar per començar un discurs seguit d'una història que al imaginar-la, encara ara em provoca algun sanglot.

-       Patrick, Laia, ara l'Arnau i jo, us explicarem una història que... Explica la nostra vida dels últims deu anys, però necessitem que estigueu molt atents, perquè no volem repetir res, i que no feu preguntes, perquè dubto que en tinguem les respostes.

-       D'acord, cap problema. –va dir el Patrick amb un semblant una mica preocupat.

-       El Ferran i jo ens coneixem des que teníem cinc anys, que va ser quan vam començar a anar a l'escola de la zona. Tots dos pertanyíem a la zona groga, teníem tot el que volíem, i fins i tot més, no teníem tant com els perfectes, però poc ens faltava. Van passar cinc anys sense que ens parléssim, ja que casi no ens coneixíem, només ens saludàvem quan ens trobàvem pel carrer. Però els nostres pares eren mercaders, la feina típica de la zona groga, i tots dos tenien molt d'èxit. Això feia que haguessin de fer molts viatges fora de la ciutat, a altres llocs de Catalunya. Aleshores, quan teníem deu anys, tots dos es van posar d'acord per portar-nos als dos junts a un viatge que havien de fer a Lleida tots dos. Pensaven que ens convenia aprendre una mica l'ofici, i van aconseguir convèncer les nostres mares. A nosaltres ens feia molta il·lusió, ja que amb deu anys, saltar-se escola i sortir fora les muralles, era el millor que et podia passar. En teoria anava a ser un viatge sense problemes, curt, d'una setmana entre anada i tornada, més o menys. Però la mala sort va fer que els caputxa negra detectessin que uns rics mercaders passaven per allà de camí a Lleida. Ens van esperar darrere unes ruïnes, i quan vam passar ens van assaltar. Els nostres pares ens van voler defensar, a nosaltres dos i a les mercaderies, això els va causar la mort. En veure'ls caure al terra dins d'un bassal de sang, primer el meu pare i després el del Ferran, em vaig jurar a mi mateix que si mai tornava a veure aquells sense ànima, els mataria. Aleshores va ser quan vaig notar que alguna cosa m'agafava, vaig voler oposar-m'hi, pensant que era un caputxa negra, però era el Ferran. Em va arrossegar fora de tot aquell merder mentre els homes dels nostres pares seguien lluitant. Ens vam posar a córrer sense dubtar-ho cap instant, i no vam parar fins que vam deixar de veure la caravana dels pares. Aleshores vam buscar unes ruïnes que fessin ombra i tots dos ens vam desfer en un mar de llàgrimes. Teníem deu anys, acabàvem de perdre als nostres pares, i teníem set i gana.