La Marca

Capítol 12

Els dies posteriors a estar malalt no van ser molt millors que els anteriors a estar-ho. Seguia sense poder parlar amb la meva mare, sempre em donaven una excusa diferent i començava a pensar que alguna cosa passava, a més a més seguia sense tenir notícies de l'Elena i estava començant a preocupar-me. Havia passat una setmana i mitja, i tot i que no esperava que vingués, una part de mi seguia mantenint l'esperança.

Per això, quan van trucar a la porta a una hora diferent de la que el Pol trucava normalment, una petita part de mi volia i esperava que fos l'Elena. Vaig trigar una estona a poder anar a obrir la porta, tot i que no estava malalt encara estava dèbil, però no vaig sentir que ningú s'impacientés a l'altra banda. Aleshores quedava clar que no era l'Elena qui trucava, ella hauria estat capaç de llançar la porta a terra si veia que la feia esperar massa. El que no esperava, però, era obrir la porta i trobar-me amb aquells curiosos ulls mirant-me.

No havia vist mai la noia que tenia davant, ni tant sols pels passadissos, estava segur que recordaria una cara com la seva. No era extremadament guapa, però els seus ulls eren absolutament encisadors. En tenia un de cada color, un verd i l'altre marró amb unes taques verdes molt petites, eren els ulls més estranys que havia vist mai. Respecte la resta del seu cos, no tenia res que destaqués, tampoc és que fos lletja, però no era ni alta ni baixa, tampoc tenia un cos amb moltes corbes, però no era plana, simplement, no destacava, a excepció dels seus ulls clar.

Aleshores va fer una cosa estranya, quan va veure que li obria la porta i la mirava va entrar dins la meva habitació i va anar directa a la pila de roba desendreçada que tenia i es va posar a endreçar-la. No estava fora del que feien normalment les dones però no havia obert la boca, ni tant sols per dir-me que venia a netejar, a part de que estava convençut que ella no tenia assignada aquella part de l'ala masculina, es notava en el tremolor dels seus dits quan doblegava la roba.

- Necessites ajuda? Vols alguna cosa?

Aleshores es va girar i se'm va quedar mirant amb una cara que òbviament denotava sorpresa, però també una cosa més alleujament. No sabia com podia alleujar-la la meva simple pregunta però em faltava poc per descobrir-ho.

- Ets el Jordi?- va preguntar amb timidesa.

- Sí sóc jo, per?

- Sóc l'Alba, l'amiga de l'Elena, haig de parlar amb tu, si tu vols clar.

- Té alguna cosa a veure amb ella?- vaig dir referint-me a l'Elena.

- Molt- va dir seriosament.

- Doncs si us plau explica-m'ho -vaig dir clarament preocupat.

- No sé quina conversa vau tenir fa temps, i tampoc és assumpte meu, però des d'aleshores l'Elena ha estat molt estranya, més que del normal. No vol parlar del tema i porta uns dies evitant-nos, a la Noe i a mi, i crec que porta alguna cosa pensada i dubto que sigui bona. Estic preocupada.

I jo també ho estava.

La coneixia bé, molt bé, i sabia que quan s'enfadava o es posava trista podia ser temible i podia fer coses horribles de les quals més tard se'n penedia. I ara... sent jo, la persona amb qui es desfogava, qui l'havia posada en aquell estat d'ànim, no podia preveure el que podria passar. Per què dimonis no li havia tornat el petó? D'acord jo no estava enamorat d'ella però era un simple petó no? O potser era més i per això no havia pogut tornar-li.

Aleshores els curiosos ulls de l'Alba esperant una resposta em van tornar a la realitat, l'havia estat mirant mentre pensava tot allò i encara no li havia dit res del que acabava d'explicar-me.

- Creus que serà molt dolent el que farà? És que estic molt preocupat, però no hi puc fer res, dubto que ni tant sols em vulgui veure!

- Tinc la sensació que serà molt dolent... Però que va passar perquè acabéssiu així?- va preguntar- Perdona no era la meva intenció posar-me al mig, és només que m'ha sortit i... Hauria d'anar marxant- va disculpar-se.