La Marca

Capítol 15

Em vaig quedar parat, no sabia que dir. Si allò que el Pol deia era veritat, moltes coses podrien canviar.

- Jordi si us plau, digues alguna cosa...

- No sé que dir... Jo no puc dir-te si això és veritat, només tu pots descobrir-ho i...

Aleshores va passar una cosa inesperada. El Pol s'acostava cap a mi igual que l'Elena havia fet un temps enrere. El Pol s'acostava cap a mi! Oh merda, això podria acabar molt malament.

Però ja era tard per tirar res enrere, el Pol estava a mil·límetres de la meva boca i va murmurar:

- Anem a descobrir-ho, junts.

Aleshores la seva boca va tocar finalment la meva i alguna cosa dins meu es va trencar, no literalment, però vaig notar que alguna cosa canviava. Vaig tenir la sensació que portava molt temps aguantant les ganes de fer allò, i potser era veritat, potser tot això era veritat i donava resposta als problemes que havia tingut en les últimes setmanes.

No vaig trigar a tornar-li el petó, al principi ni jo mateix entenia que estava fent, quin sentit tenia tot allò? Però després em vaig adonar que aquell petó no havia sorgit de sobte, i aleshores flashos d'estones que havíem passat junts aquells últims dies em van venir al cap, el dia a la cuina, com em va cuidar quan estava malalt, les nostres converses...

Aleshores el petó es va intensificar. El suau frec de llavis que havia estat abans va passar a ser un contacte directe i intens, estava clar que tots dos portàvem molt temps amagant coses. Però de sobte ell es va separar, sense disminuir el ritme del petó, senzillament es va separar i em va mirar amb uns ulls que semblaven transmetre culpabilitat.

- Perdona, no hauria d'haver fet això... Ha estat una tonteria... Serà millor que marxis- em va dir abaixant el cap.

- Però si ha estat... – no vaig trobar les paraules.

- Sí, ha estat... Però precisament per això no hauria d'haver passat...

- Com? Però Pol que dius?

- Doncs que això no està bé, no pot estar bé

Aleshores vaig fer una cosa que mai abans m'hagués cregut capaç de fer, li vaig tornar a fer un petó, però encara més salvatge que el primer que havíem compartit, i ell me'l va tornar.

Quan ens vam separar un altre cop tots dos estàvem amb les galtes vermelles i respirant amb una mica de dificultats. Aleshores jo vaig ser el primer a parlar:

- De veritat creus que això no pot estar bé? Si la resposta és sí, marxo ara mateix, però si la resposta és no, no em facis marxar si us plau.

- No- va dir mentre es tornava a acostar a mi.

Després d'allò tot va ser molt confús, estava feliç, però un dubte m'anava rossegant per dins, cada cop que l'intentava fer fora tornava amb més força. El dubte era més ben dit una pregunta, que passaria si els nostres pares o algun dels caps ho descobria? Coneixia històries de gent que li havia passat el mateix, però no hi havia cap testimoni que pogués dir que era veritat, això era el que em feia por. No podíem ser els únics als que els hi havia passat això, tot i això, no quedava ningú per dir que aquestes històries eren veritat, que eren reals.

Vaig marxar de l'habitació del Pol sense saber molt bé que dir o fer, però necessitava estar tranquil per pensar. Havia actuat sense pensar, i no em penedia del que havia passat, però això no feia que fos més fàcil assimilar-ho.

Esperava poder arribar a la meva habitació i estirar-me al llit per pensar, però els meus plans es van veure reduïts a res quan vaig trobar que davant de la porta hi havia l'Alba amb una cara de preocupació alarmant.