La Marca

Capítol 6

Els dies passaven sense massa diferència fins que un dia va començar a haver-hi molt enrenou per tota la zona blanca. L'última vegada que això va passar havien capturat un grup de "rebels" molt important per la seguretat de la zona segons ells. Dic "rebels" perquè l'única cosa que han fet és diferir en opinions amb els governants de la zona blanca, i si això és suficient raó per tancar a la gent i considerar-la perillosa, jo hauria de portar un temps tancat.

Aquest cop semblava que era una mica el mateix perquè tothom anava de bòlit, la majoria a les masmorres, i xiuxiuejant entre ells amb un to preocupat. A ningú li agradava que arribessin presoners nous, en teoria era una cosa bona perquè ajudava a la nostra seguretat, però com que des de petits ens ensenyaven que hi havia poca gent que es rebelava perquè el sistema era casi perfecte, una arribada de rebels sempre era mala notícia perquè posava en una posició questionable el que deien els caps. Era una altra raó per la qual jo creia que els caps ens amagaven coses, com podia ser el sistema tant perfecte si hi havia tanta gent en contra? La resposta era senzilla, no era un sistema tant perfecte.

L'única cosa bona que tenien aquest tipus d'enrenou era que la gent estava molt despistada o capficada en les seves coses i ningú prestava atenció a la resta. Òbviament l'Elena i jo vam aprofitar per veuren's tanta estona com vam poder, que no era massa, però era un principi. No ens havíem vist des d'aquella conversa tant tensa que no va acabar precisament bé, però per sort aquesta conversa va anar millor, no tota l'estona, però millor.

-       Elena perdona per l'altre dia no hauria d'haver dit el que vaig dir- vaig començar per intentar tallar tot el mal rotllo d'arrel.

-       Aquella tonteria? No passa res! Jo també em vaig enfadar una mica més del necessari, tenint en compte el poc temps que ens veiem hauríem de passar l'estona contents i no de morros.

-       Uf, pensava que potser seguies enfadada i no sé, estava preocupat- vaig dir somrient i més tranquil.

-       Ets un sol Jordi, no cal que et preocupis així per mi- va dir ella somrient.

-       Clar que sí, a sobre que ets amb l'única persona amb la que em puc queixar de tot, com no m'hauria de preocupar?

-        I el Pol? Amb ell pots parlar també!

-       Aquest és un cas particular i apart- vaig dir mentre pensava en el nostre passeig de feia dies.

-       Tots dos sou un cas particular! -va dir tornant a somriure.

Quan somreia era realment guapa, crec, tampoc havia vist moltes més noies per comprar però estava segur que ella també era un cas particular.

-       I  la Noe i l'Alba que tal?

Aquell parell eren el més proper que l'Elena tenia a unes amigues, amb elles anava a classe i treballava molts cops, i també era a qui explicava les seves coses, ja que a mi no em veia massa sovint. Jo no les coneixia en persona però semblaven prou simpàtiques, a més a més tampoc estaven d'acord amb el paper de les dones, i feien el possible per canviar les coses. Tot i que el pare de l'Alba fos el màxim cap del govern, això tampoc els donava massa influència, el seu pare estava sempre pendent del Víctor el seu germà i company meu, i casi mai es fixava en les seves filles, que eren dues, l'Alba i la seva germana petita, la Gemma.

-       Doncs prou bé, ara fa un temps que no parlo amb elles, però bé.

-       Com que fa un temps que no parles amb elles?

-       Doncs que les classes d'aquest mes s'han cancel·lat fins a nova ordre i no hem coincidit a la feina aleshores doncs no he pogut parlar amb elles.