Relats/os

La disfressa (cat)

La festa començava a mitjanit. Encara era d'hora, però jo ja portava la disfressa posada.

Aquell matí, després de dutxar-me, m'havia preparat la meva roba preferida. La samarreta era blava i m'agradava perquè el blau sempre transmet confiança. Els pantalons eren d'un verd militar i tenien moltes butxaques que podien guardar perfectament tots els clínexs que necessités o que ja havia utilitzat. La jaqueta de llana tenia els punys desfilats, la meva mare l'havia intentat llençar milers de vegades, però havia sigut un regal de la meva àvia i sempre la portava amb mi. Els mitjons tenien petits dibuixos de gatets molts bufons i les sabates eren blanques, hauria d'anar amb compte de no tacar-les.

Vaig deixar que els cabells s'eixuguessin sols, no volia utilitzar l'assecador i vaig anar al balcó. La mare es queixava, deia que així em constiparia i no podria anar a la festa. No li vaig fer cas, havia de preparar el meu discurs. En poc més d'un minut havia de convèncer a tots els participants del concurs de la festa que la meva disfressa era la millor. Em va costar trobar les paraules exactes, però mentre menjava el deliciós pollastre amb patates que havia fet la mare, em va venir la inspiració. Tot i que sabia que la meva disfressa era bastant simple, el meu discurs i el meu missatge serien els millors de tots.

Després de dinar vaig fer la migdiada, no m'interessava quedar-me al menjador per veure aquella pantalla que em feia sentir lluny de totes les desgràcies però que, al mateix temps, em donava un cop de puny a la cara amb una dosi de realitat. A la mare, en canvi, l'entretenia i es va asseure al sofà per mirar el que per ella era la pel·lícula més interessant que existia.

Vaig sortir de casa quan ja s'havia fet fosc. A la motxilla portava el meu discurs i l'entrepà de truita que la mare m'havia fet per sopar de camí a la festa. Estava molt bo, però potser li faltava una mica de sal. Me'l vaig acabar just abans d'arribar i vaig llençar el paper d'alumini que l'embolicava a una paperera desbordada de deixalles.

Per poder entrar al local s'havia de fer una cua així que em vaig posar darrere l'última persona, una noia disfressada de bruixa. La cua anava avançant, també es feia més llarga. Darrere meu hi havia dos nois vestits de vampirs i darrere d'ells hi havia un grup de zombis. Alguns tenien unes disfresses increïblement treballades i d'altres eren més simples, però tots seguien la temàtica de la festa. Per un moment vaig notar com la inseguretat començava a apoderar-se de mi. Potser la meva disfressa no era tan bona com jo havia pensat. Però rellegint el meu discurs vaig entendre que, en realitat, la meva disfressa no havia de ser espectacular per ser significativa i vaig recobrar la confiança.

Quan tothom va ser a dins, va començar l'espectacle. Qui ho dirigia tot anava cridant els noms dels concursants i, aquests, pujaven a l'escenari, feien el seu discurs dient per què la seva era la millor disfressa i la gent aplaudia.

Va arribar el meu torn i vaig pujar a l'escenari. Un cop a dalt, vaig observar el paper amb el meu discurs, però no em vaig apropar al micròfon. No calia dir res. Vaig observar tota aquella multitud que em mirava expectant. El silenci s'estava fent cada cop més fort, potser no entenien la meva disfressa, però aleshores algú va començar a aplaudir i, poc a poc, tots s'hi van sumar.

Sense haver de fer cap explicació, tothom va entendre que el pitjor monstre de tots és l'ésser humà.

Amb aquesta història vaig guanyar el premi accèssit als jocs florals de Sant Jordi en llengua catalana. La idea se'm va ocórrer en una festa de Halloween on els participats del concurs havien d'explicar per què la seva disfressa era la millor. Mentre veia totes les disfresses vaig pensar en quin era el pitjor monstre de tots i no vaig poder evitar pensar en totes les coses que els humans han fet durant la història. Espero que aquesta història us hagi fet reflexionar i veure les coses de manera diferent.