Una noia diferent, i no en el sentit de sempre...

Capítol 4: les coses milloraven mica en mica

Al matí següent la mare va venir a llevar-me i em va fer un petó al front. Vaig veure com li relliscava una llàgrima rodolant galta avall. Això era difícil, però per la mare ho era molt més.

No tenia gens de ganes de llevar-me, però ho havia de fer, així que un cop m'havia posat d'en peus, la mare va dir-me que aquest vespre hauríem de parlar. Vaig assentir amb el cap i la vaig abraçar.

Avui feia bastant de fred, i els vidres estaven entelats. Adorava aquella sensació. Vaig allargar la màniga del meu pijama, i amb cura vaig fregar els vidres de la finestra amb intenció de veure alguna cosa fora. Els fanals estaven coberts d'una fina capa de neu que feia que semblessin grans barrets. El carrer estava il·luminat per una tènue llum matinera, i no se sentia res més fora que algun grill despitat que creia que encara era de nit.

Un cop vestit vaig baixar les escales de fusta, que grinyolaven cada cop que posava la punta del peu esgraó a esgraó. Vaig entrar al lavabo de la planta baixa, i vaig rentar-me la cara ja que unes lleganyes malignes cobrien els meus ulls grisos, enganxant-me les pestanyes, que eren llargues. En el moment en que vaig tancar els ulls, el meu cap va il·lustrar sobre la meva ment el rostre pàl·lid d'aquella noia, cobert per una part d'uns cabells rojos intensos. Era realment guapa, tot i que havies de fixar-t'hi per apreciar-la; no parava de repetir-me que era diferent.

No sabia per què, però durant aquests últims dies, pel meu cap només rondava la imatge d'aquella noia, crec que he de dir-li alguna cosa.

Els meus cabells, foscos i negres, llargs i despentinats, necessitaven urgentment una raspallada perquè allò començava a semblar un personatge de Bola de Drac.

Després d'uns cinc minuts al lavabo ja estava llest per recollir l'esmorzar i marxar a l'escola.

La mare va dir-me que no em podia portar en cotxe, ja que havia d'anar a l'hospital per seguir els tractaments, i que ho sentia però que hauria d'anar a peu.

En sentir allò, vaig respirar fons i vaig reprémer les ganes de plorar. La primera sessió de tractaments de la mare...

El dia a l'institut va ser senzill, la veritat. Ara mateix necessitaria algun amic de veritat, alguna persona a qui pogués explicar-li tot el que sentia en aquells moments, tant de bo hi hagués algú. mentre, jo seguia amb els meus pensaments, però sempre al meu cap, mai sortien a l'exterior, i el meu interior cremava arribat a cert punt en què ja no podia reprémer tantes coses al meu interior; tot això bullia al meu cap mentre la professora de mates demanava silenci i respecte.

En sortir de l' institut feia molt de fred. Vaig posar-me la caputxa, i després de recercar monedes al fons de la cartera, vaig veure que duia prous diners, i vaig córrer aguantant la caputxa perquè no caigués. Feia massa fred com per tornar a peu, i és per això que vaig agafar l'autobús que m'apropava al meu barri.

En arribar a casa, vaig veure una safateta al rebedor amb unes quantes monedes i una nota de la mare:

"feia fred i ets un mandrós, ho sé; aquests diners són per si has hagut d'agafar l'autobús.

Petons de la mare"

Ella em coneixia millor que ningú, em sap greu no haver-li dit mai que l'estimo.

Vaig fer els deures a la cuina per mandra de pujar fins l'habitació.

Sobre les 8 del vespre, la mare va arribar a casa, i vam seure al sofà com fèiem anys enrere. A vegades penso que hauria d'oblidar-me de tanta adolescència i tantes merdes que menciona la gent.

La mare va respirar fons i em va mirar als ulls. Vaig veure com els seus llavis fins s'entreobrien:

- Bé, Jay... Sé que això no és gens fàcil, i que probablement de poc et servirà que et digui que facis com si això fos abans de que sabessis res, perquè en part tampoc es cert. Però simplement vull que no t'angoixis pensant coses que no són, i que surtis endavant i facis la teva com sempre has fet. Petit espavilat.

Aquesta última frase la va dir mentre se li dibuixava un lleu somriure al rostre, fent que tot fos més suau.

Se'm feia molt incòmode parlar d'aquest tema, sobretot amb la mare al davant, però havia de dir alguna cosa.

- Mare, això és una mica incòmode per a mi, i com podràs comprendre i t'imaginaràs, no m'agrada estar parlant d'aquest tema, ja que no hauríem d'estar parlant res d'això si no estigués passant, però només vull dir-te que vull que siguis forta, i que algun dia arribis a casa i tot s'hagi solucionat.

- Jay, tinc bones notícies, els metges han dit que el tumor s'està desenvolupant molt bé, i que tinc moltes probabilitats de sortir-me'n d'aquesta.

- En tens moltes mare, però no totes...

- Ja saps el que deia l'àvia sobre el meu nom, Naia, voluntat i força. Tot sortirà bé, Jay.

- Segur mare?

- Segur. Els resultats de les anàlisis d'avui han anat molt bé. Ens en sortirem junts d'aquesta, d'acord?

- D'acord. T'estimo.

Després de deixar anar el "t'estimo", la mare no va dir res, però m'ho va mostrar tot rodejant-me amb el braç, i empenyent suaument el meu cap dirigint-se a la seva espatlla.

Vaig adormir-me durant uns trenta minuts fins que el pare va arribar i vam sopar.

Al cap i a la fi la conversa no havia estat tan malament.

Hauré de baixar la Dak després de sopar aquest cop,espero que la força que fa que la noia de la caputxa i jo ens trobem, faci queavui es compleixi també