Una noia diferent, i no en el sentit de sempre...

Capítol 3: trobades de mitjanit repetides

Passats uns minuts de les dotze, em vaig despertar, havia estat tota la tarda dormint, i tot i que avui fos més tard, tant a la Dak com a mi ens tocava la passejada nocturna de sempre.

La veritat és que estava destrossat, sentia que la vida no servia per res, no volia haver de moure'm, i caure en la mateixa rutina de patiment de sempre. La meva vida ja era prou difícil, tinc pocs amics, per no dir cap, ho passo fatal a l'escola, sóc la cosa més insegura del món... com perquè a tot això se li afegeixi que la mare morirà. Ei, però tot va genial i la vida és bonica, preciosa... joder. I sí, dic cosa perquè en el fons no sóc res, ni ho seré mai, sóc un ésser sense ànima que va en busca d'alguna cosa que l'ompli, però que mai la troba. No sóc res.

Després de menjar-me el cap i voler-me morir, vaig preparar la Dak, vaig abrigar-me poc i vaig acomiadar-me per una estona de l'olor de vainilla i llenya que feia la casa, i la vaig substituir per l'olor de la fusta d'avet i per un vent gèlid que glaçava la punta del meu nas.

Vaig caminar dirigint-me al mateix lloc de sempre, sentit com la foscor de la nit m''impregnava els pensaments i m'imaginava coses que ni tan sols sé com se'm passaven pel cap sense voler-ho, i com el gel del terra anava fonent-se igual que la meva esperança, aquella que un dia vaig tenir pensant que tot sortiria bé.

Vaig tornar bastant ràpid a casa ja que tenia molt de fred. En arribar, m'esperava el pare amb cara de pocs amics a la sala d'estar; com era d'esperar, em va renyar per haver sortit al carrer tan tard, i sense dir res. Vaig pujar a la meva habitació.

La veritat, és que després de dormir tota la tarda ara no tenia son, però tampoc tenia ganes de fer una altra cosa més que quedar-me quiet, assentat i sol. Tot i que m'encantava estar al meu racó de l'habitació, en aquells moments m'estava estressant, així que sense fer soroll, vaig obrir la finestra de l'habitació i vaig saltar, caient dificultosament -a les pel.lícules sembla fàcil- sobre la gespa humida de la part de darrere del jardí. Un cop ja era fora, vaig respirar fons fins omplir del tot els meus pulmons d'aire , vaig seure al porxo, i un cop estava assentat, amb les cames creuades i la caputxa posada, vaig deixar anar l'aire, fixant-me en el baf que pujava mandrosament fins a desaparèixer entre la nit. Quan ja portava una estona allà, quiet com un estaquirot, vaig veure la figura d'una noia que duia el cap cobert, com jo en aquells momnts i com la noia que havia estat veient els dos últims dies des del primer cop que la veig veure, a la mateixa hora, al mateix poble... la noia venia de front, i cada cop s'apropava més, -per uns moments vaig pensar que vindria a parlar-me o a dir-me alguna cosa- vaig fixar-me en ella tant com vaig poder, era pàl.lida inclús enmig de la nit, molt pàl.lida, gairebé transparent, i tenia un llarg cabell mig roig mig ros, però que no arribava a ser pèl-roig. Era realment un cabell maco, tot i que no semblava que el cuidés especialment. Aquest cop, duia un gorro negre, mig caigut del darrere, una samarreta negra acompanyada d'una caçadora, negra també, que no semblava que abrigués gaire, unes mitges fines i una faldilla de quadres vermells i negres. Semblava que els fanals del carrer i els llums del porxo només l'enfoquessin a ella. Estic segur que aquesta noia passa desapercebuda a la seva vida quotidiana, però a mi em semblava tant especial, tenia alguna cosa que només veia jo.

Quan la noia ja havia passat, llavors em vaig parar a pensar com podíem haver coincidit de nou, gairebé a les dues de la nit, si ella sempre sortia a la mateixa hora. Com és possible? Casualitat? Destí? No sé que dir, però de debò que sento una gran necessitat d'apropar-me a ella, i més si la segueixo "coincidint" amb ella repetidament.

Quan ja eren vora les quatre en punt, vaig començar a tenir fred, son i una mica de por. Sense fer cap mena de soroll, gairebé aguantant la respiració, vaig entrar a casa, i l'onada càlida amb fragància de vainilla va enviar-me d'una manera com mai ho havia fet.

Vaig anar-me'n a dormir després d'aquell dia ben estrany.