Una noia diferent, i no en el sentit de sempre...

Capítol 15: l'anhel pels seus llavis

Narra en Jay:

Abraçar-la de nou va ser la sensació més reconfortant que mai havia sentit. Vaig rodejar-la per l'esquena mentre ella em rodejava el coll amb ambdós braços i col·locava el cap vora la meva orella, fent que sentís la seva respiració al meu coll.
-Gràcies, em va xiuxiuejar entre plors mentre acaricia va els seus cabells mentre ens separaven lentament.

Tot i romandre una bona estona abraçats no volia que aquell moment acabés mai. Em sentia tant a gust sentint-la tant a prop meu, recordant aquella olor que ja era pròpia en ella i sentint els dos cors accelerats tractant d'aguantar la llàgrima.
Vam separar-nos molt poc. Una mà seguia acariciant els seus cabells mentre que amb l'altra vaig eixugar una mica les llàgrimes de la seva cara plena de pigues, fent que tanqués els seus ulls blaus mentre respiràvem profundament.
La tenia tant a prop que realment sentia que podia besar-la en aquell moment. Els nostres nassos gairebé es tocaven, la tenia just davant. Ens miràvem els ulls amb una expressió seria i a l'hora d'innocència. Se'm desviava la mirada cap als seus llavis que estaven tallats, la seva boca mig oberta, i ella també ho feia cap als meus, que eren lleugerament humits. La respiració era cada cop més entretallada, però ara ja més calmada. Els nervis del moment se'm barrejaven amb una profunda sensació de calma molt agradable per tenir-la al costat, i les ganes inaguantables de besar-la feien que pensés que em descontrolaria. La situació era estranya, no ens paràvem de mirar, alternant entre els ulls i la boca, jo tampoc sabia en què pensava ella, i tot era confús.

Els nostres llavis van arribar inclús a roçar-se, però no la vaig besar. Així que vaig tornar a abraçar-la i ella es va tornar a acostar al meu coll. Després d'una estona abraçats em va xiuxiuejar que estava molt cansada, i vaig dir-li que l'acompanyava a casa mentre per dins pensava en què el moment no acabés mai.

Al principi va semblar que la idea li estava bé, però llavors em va dir amb la llàgima als ulls, reprimint-se per no plorar, que no podia tornar a casa. Vaig apropar-me a la seva mà, entrellaçant els nostres dits, i la vaig portar a casa meva.