Una noia diferent, i no en el sentit de sempre...

CAPÍTOL 9: un matí agradable

Narra en Jay

Després de pensar tot allò dins el llit, vaig sentir la porta de casa, seria el pare. Vaig sortir del llit per saludar-lo i dir bona nit a la mare -últimament vaig a dormir massa d'hora, si no tinc massa temps per pensar i no m'agrada-.

Efectivament era el pare no havia tingut gaire bon dia a la feina, se li veia a la cara, però tot i així va treure un somriure per la mare i la va abraçar. Després em va saludar a mi, jo em vaig acomiadar. Em sento molt incòmode amb la mare, encara no tinc assumit el seu càncer, i se'm fa estrany pensar en el que estarà passant ella o en com ho deu estar afrontant... És estrany.

Per altra banda em fa estar bastant content el fet que el pare guardi temps per ella i la cuidi, estic segur que ella n'està agraïda.

Van ser uns llargs minuts fins que vaig caure adormit. Ara són les sis i mitja del matí, fa fred i m'està entrant massa llum per la finestra. No em vull llevar, no vull anar a l'institut. Vull quedar-me casa.

Per un moment se m'ha passat pel cap la idea de que l'Abigail no em convé, i no perquè pugui ser una mal influència, això és el que menys em preocupa, però per un moment els sentiments d'ahir s'han esfumat, ja no sentia el mateix, no sé què em passa de nou.

M'he vestit un dia més, i he baixat a la cuina una vegada més, i he vist la nota de la mare un cop més. Sol a casa de nou, el pare treballa i la mare està a químio. Vaig a esmorzar.

M'estava fent aquelles torrades amb mantega que tant li agraden a l'Abigail quan se sobte un reflex negre a la finestra m'ha cridat l'atenció. I no, no era cap cosa espantosa, uns ulls profunds i un cabell rebel de recent llevat se m'ha presentat, mentre un lleu somriure feia que se els pensaments d'abans marxessin totalment. Era el primer cop que veia l'Abigail somriure així, i feia mesos que ens vèiem, crec que mai havia somrigut de debò davant meu, potser aquell cop a casa meva, no ho sé; però els seus somriures són més vàlids per mi que els de qualsevol altre persona.

Vaig fer-li un gest senyalant la porta de casa, però va insistir en entrar per la finestra, així que vaig obrir-la al màxim i ella va entrar, ensopegant en passar la segona cama. Vam esclatar a riure tots dos a terra.- En aquell moment vaig imaginar el típic moment a les pel.lícules on afegeixen càmera lenta i enfoquen un determinat moment. Per a mi va passar això en veure riure tant a l'Abigail, vaig mirar-la i estava... En definitiva, estava feliç. La rialla que va deixar anar, posant-se les mans a la panxa i aixecant el cap deixant que les seves dents blanques es veiessin encara més.- Bé, s'ha acabat el moment de tonteries absoluta, vaig ajudar a aixecar-se i primerament vaig dir-li bon dia.

- Bon dia eh? Podries dir alguna cosa després d'irrompre a casa meva i llençar-te a riure a terra.

- Jajaj; doncs resulta que m'he llevat d'hora i casualment he passat per davant el teu carrer.

- I llavors casualment has entrat a casa meva?

- No, això més que casualitat ha estat una extrema força d'atracció per olor a torrades amb mantega... -va dir mentre se'n cruspirà una de les que havia preparat per mi-

- Si vols te'n preparo, però jo també tinc ganes.

- Ja me les preparo jo, sé fer-ho - va dir mentre em mirava amb els ulls aclucats però a l'hora somrient, volent ser sarcàstica d'alguna manera, no sé ben bé com explicar-ho, jo m'entenc.-

- Sé que et mors perquè te'n prepari una... -vaig dir amb intenció de picar-la-

Ella va somriure lleument de nou, va baixar el cap i el va moure com si digués que no, mentre mantenia aquell somriure que es convertia en un petit riure a la cara. Va treure dues torrades de la torradora, i les va untar abundament de la mantega que acabava de treure del microones (mai havia vist fer això).

Mentre esmorzàvem jo la mirava com un babau, i anava rient per dins mnentre ella anava lleapant la mantega que li queia dels costats de la torrada. Quin personatge.

- Vols menjar d'una vegada en contes d'observar com marranejo el menjar! És bastant incòmode, i a més, te'm quedaràs encar més esquifit si segueixes així...!

- M'estàs robant menjar, no em diguis el que he de fer. - vaig dir per seguir-li el rotllo, amb un somriure final perquè no pensés malament.-

Ella va tornar a fer aquell gest amb el cap. Mentre s'acabava les torrades em vaig parar a pensar en com havia canviat la nostra relació sobretot per part meva. De que em fes por en trobar-me-la de nit i no poder dirigir-li la paraula en un principi, he passat a deixar que es coli a casa meva a les sis del matí, bromejar i alimentar-la... -he rigut sol quan he pensat això d'alimentar-la, que estúpid...-

Vaig mirar el rellotge, eren les set, així que encara tenia mitja hora per parlar amb ella, genial. Se'm va acudir preguntar-li si pretenia anar a l'institut, però llavors em va respondre que no la veuria estudiant on ell, em va abraçar i va marxar sense dir més, tota despentinada després d'haver fet la croqueta rient pel terra i sense que li importés res.

Em vaig quedar en xoc, li vaig dir adéu i en quant va marxar simplement vaig somriure de nou com un retrassat.V aig enviar-li una foto per whatsApp. En ella apareixia jo amb una mena de pulsera estranya que s'havia deixat sobre la taula. Tenia pinta de ser bastant antiga, i estava prou trotinades com perquè fos obvi que s'havia trencat. A més, si no recordo malament era l'única que duia sempre.

Vaig carregar-me la motxilla i vaig sortir al carrer, feia un fred que em podia quedar mort allà mateix. Vaig caminar fins l'institut amb el nas dins la jaqueta morint de fred, i en arribar, abans d'apagar el mòbil vaig veure un missatge de l'Abigail: deixa-la a la tanca del teu jardí aquesta tarda, avui no podré venir ni em trobaràs pel carrer. Fins demà!

Em va semblar estrany, però vaig apagar el mòbil i vaig entrar a l'institut pensant en si aquesta tarda apareixeria de debò o no.