Una noia diferent, i no en el sentit de sempre...

Capítol 7: En Jay em va descobrint

Continua narrant l'Abigail

Em vaig despertar a les sis del matí, sentint uns crits d'histèrica perduda. La Tris tornava a cridar-me com una boja i a estirar dels meus cabells com si volgués arrencar-los perquè tenia l'habitació feta merda, la casa feia olor de tabac, i havia tractat "malament" al seu fotut nòvio. Tot això un puto dilluns, on no tenia putes ganes de res.
Vaig esperar a que la Tris marxés de casa, escopetejada per no fer tard a l'hospital, i just quan ella va tancar la porta, vaig entrar a la dutxa fent com si m'estigués preparant, i em vaig passar una llarga estona amb l'aigua calenta caient sobre mi com si els diners ens sobressin per malgastar aigua.
Mentre em relaxava, vaig fer aquesta mena d'escrit/poema mental:

Cuando me estaba curando y tu creías que todo iba bien,
que todo era normal, yo era feliz y saldría de esta
aunque no te importara que no fuera así, aunque yo siguiera con toda la mierda puesta,
te importaba una mierda que mis heridas fueran cuatro, o cien.

Y volviste a joderme, a mi, a mi vida
Y ahora esta ensangrentada herida
destaca sobre las demás,
ya curadas, y que tardaran poco en de nuevo ser sangre y nada más.

I mentre pensava ja m'estava esbandint. En sortir de la dutxa em vaig dirigir a la cuina, eren les vuit i mitja, així que de totes formes ja arribava tard. Vaig esmorzar amb la calma, com m'agradaven aquelles torrades, aquelles que omplien la casa d'olor a mantega... Com em recorda a la mare.

Vaig posar-me la dessuadora de sempre, aquella que m'arriba gairebé als genolls, i seguidament d'aquesta, uns mitjons llargs, negres, i les "converse" de sempre, que estaven fetes pols, tot i que la Tris no admetia que me n'havia de comprar unes altres.

Vaig baixar les escales i vaig sortir al carrer, quin puto fred. Quan estava ja prou lluny de casa, vaig encendre'm un piti i, no, no en sóc addicta, tot em va per èpoques, què hi farem. Si he de dir la veritat, estava ansiosa per veure en Jay, i el pitjor de tot és que no sabia per què. Però des del primer cop que em va veure, i es va fotre a caminar més ràpid fins acabar corrents com si fos un esperit o alguna cosa semblant, aquell noi prim de cabells negres em va deixar pillada.

Vaig estar tota el dia al carrer, fins que es van acostar les cinc de la tarda. Se suposa que en Jay hauria d'estar tornant, jo vaig seure al banc de sempre, on la nit anterior havia escrit una cosa sense sentit, on sempre ens havíem trobat a partir de la segona nit.
Vaig esperar uns cinc minuts, i com era d'esperar, ell no em va fallar, allà va aparèixer. Em va saludar amb una càlida abraçada, cosa que em estranyar però que a l'hora em va reconfortar, molt. Em vaig sentir millor a l'instant, i quan vaig aixecar la mirada, aquells cabells llargs li cobrien els ulls, i ell somreia.
Vam estar parlant tota la tarda, li vaig explicar quina era la meva situació familiar, que vivia amb la meva germana, la Tris, i que el seu nòvio s'acoplava sovint, ja que em va preguntar si no em deien res a casa per faltar a l'institut, no vaig voler continuar amb el tema, però simplement li vaig confessar que la meva germana m'ignorava bastant.
Després de més estona parlant de coses que potser no tenien tanta importància, però que a mi em feien sentir-me genial, potser perquè era ell qui les deia, va fer-me una pregunta que vaig voler contestar bé.
La cosa va anar així:
- I a tu no et fa por la nit? Per què t'agrada tant?
Era increíble com havia canviat la seva manera de parlar entretallada i tímida dels primers dies, i amb la soltura amb què ho feia ara.
Vaig pensar durant un temps, creant un silenci que, suposo wue va ser incòmode, i vaig contestar.
- I per què hauria de fer-me por? L'únic al que es té por en témer a la mort o a la foscor, és a allò desconegut.
-Albus Dumbledore- va dir ell. Era increíble que poguessim tenir alguna cosa en comú, i més una cosa com aquesta, que poca gent podia conèixer.
- Veig que domines les bones coses. Però jo et seguiré responent. Em fa por que un dia em pugui quedar sola del tot, em fa por la meva germana, em fa por tornar a caure en coses que són indesitjables per mi, em feien por els cabrejos del pare, em fa una mica de por la gent (segons quina), però sobretot, em fa més por la llum del dia que no pas la de la nit.
- I per què?
- Això és un tema en el què no entraré per ara- vaig dir mentre reia lleument.
- És curiós, perquè dius coses així, però no ets una persona fosca, ni que doni sensacions estranyes, és més, crec que cautives a la gent d'alguna forma i...
No vaig voler preguntar el típic "i... què" però si que vaig seguir amb la conversa.
- És bo que em vegis així.
- Suposo...- va dir ell rebufant.

Vam seguir parlant una mica, però començava a fer fred, i se'm notava. Ell em va sir que a casa seva no hi havia ningú, i que podia anar-hi encara que fos per xerrar una estona prenent una alguna cosa calenta.
M'estava gelant, i no volia deixar de parlar amb ell, així que vaig acceptar.

En entrar a casa seva em va envair una sensació d'escalfor, i vaig poder notar una olor de canyella.
Vam seure al sofà de la sala d'estar amb una xocolata desfeta que havia preparat entre les mans, i vam estar parlant una bona estona, entrant en temes que posaven en dubte el meu pensament de que cada cop m'agradava més aquell noi, i que feia que m'oblidés de tota la merda que duia a sobre.

Es va fer tard. No havia menjat res des del matí, i no tenia cap intenció de fer-ho, però no volia que en Jay es preocupés per això ni res per l'estil, així que vaig decidir marxar.
Em va acompanyar fins a la porta, i abans de marxar, vam tenir un últim petit diàleg:
- Jay, recordes el que em parlat abans de les pors?
- Sí... Sí sí, clar.
- Doncs bé, se m'havia oblidat dir-te que també tinc por d'enamorar-me de tu, però que a l'hora també tinc por de separar-me de tu.
Ell va fer un gest estrany amb la cara, una barreja entre un somriure tendre, i una cara d'estranyat, i sense deixar-me dir res més, va abraçar-me molt fort. Va ser una càlida abraçada que va durar un bon temps, cada cop volia estrènyer-lo més entre els meus braços, i llavors se'm va acostar al rostre:
- Ets especial, Abigail- va dir xiuxiuejant a cau de la meva orella.
Aquelles paraules em van fondre, i mira que jo no era d'aquell tipus de persones. Llavors, ens vam separar lentament i vaig dir-li adéu simplement.