Una noia diferent, i no en el sentit de sempre...

Capitol 11: no m'ho puc creure

Narra en Jay:

Ja farà vora un mes des que l'Abi va entrar a casa meva aquell matí i la vaig veure per últim cop. Semblarà estrany, però des de que no hi és les coses no han fet més que empitjorar. He baixat en els estudis, els pares ho noten, em noten ausent, la mare no està en la seva millor època amb el tractament, i tot això m'està treient les ganes de fer res, abans almenys quan em sentia així, sempre hi tenia a l'Abigail.

Podria haver-me quedat parat, però evidentment la tristesa que m'evaïa des de que l'Abigail havia fet aquell racó buit dins meu va fer que vulgués posar-hi remei amb totes les forces, i llavors va ser quan vaig decidir fer una cosa que mai hagués pensat que faria.

Sabia on vivia l'Abi, havia parlat amb ella pel balcó una vegada, però mai havia vist ni parlat amb la seva germana, i pel que m'havia explicat, és una borde amargada que tracta a tothom de cul, textualment dit per ella. No es que em fes por, no deixa de ser una persona, però em feia respecte per com l'havia descrit diversos cops.
Sense pensar-m'ho més vaig dirigir-me a l'Avinguda Carrilet un dijous per la nit, com aquella nit en què es va deixar la pulsera. El carrer estavà buit totalment, el silenci que es va crear em va embolcallar fent creure que estava totalment sol, únicament acompanyat d'una freda brisa que en qualsevol moment pararia, i tornaria a sentir aquella temperatura estranya del mes de març.
En arribar a casa seva vaig picar la porta, i em van obrir molt ràpid. Em vaig sorprendre quan vaig veure un noi alt i gran, em va somriure d'orella a orella mentre em mirava des d'allà dalt, des de la seva perspectiva, i en quan li vaig dir que buscava la Tris, de seguida va entrar cap al pis cridant-la. Mentre ella venia em va dir si volia passar, però vaig renunciar-hi ja que l'única cosa que volia era preguntar.
Vaig tornar a quedar sorprès en quan vaig veure la Tris. Era una noia alta, molt prima. Era realment pàl.lida, més que l'Abi inclús, i uns cabells castanys molt foscos i arrissats li cobrien aquell rostre fi, que era trencat per unes grans ulleres negres. Tenia els ulls verds marronosos, i uns llavis molt fins, es veia molt femenina. Era totalment diferent a l'Abi, pero eren igual de guapes.
Després de quedar-me bocabadat una estona, una veu trencada va interrompre el meu examen mental de la seva germana, i em va preguntar si volia alguna cosa.
Vaig presentar-me, dient que era amic seu, i vaig preguntar per l'Abigail. En aquell moment el rostre sèrie de la Tris va canviar, i els ulls se li van omplir de tendresa, una tendresa trista. Abaixant el cap va dir-me amb una veu, aquest cop suau:
- L'Abigail ha marxat, fa un mes que no ve per casa.
Vaig trencar-me en milions de bocins en sentir aquelles paraules mentre veia una llàgrima rodolar per la galta de la Tris. Però en aquells moments estava glaçat, no podia articular ni una sola paraula, ni tan sols podia plorar, tot i que per dins tot se n'anava en orris. La seva germana es va disculpar, i va tancar la porta acomiadant-se i abans dient que si volia, tornés per parlar del tema una mica més endavant.

De debò que no em podia creure el que estava passant. Em vaig passar tot el camí cap a casa amb un nus enorme a la gola, sentia com si en qualsevol moment anés a esclatar, deixant-ho anar tot, plorant d'una manera bestial. Com havia pogut fer això, però el que era més important, per què?
I es que en aquell moment i per desgràcia vaig sentir més que mai que la frase de que mai saps que estimes algú fins que el deixes anar va cobrar sentit, i el pitjor és que jo mai li vaig dir.
Vaig arribar a casa i en el moment just de tancar la porta de l'habitació vaig esclatar a plorar, tirant-me el llit amb l'ànima al terra i impregnant el coixí de llàgrimes, unes llàgrimes carregades d'enyorança. Com no podia haver-me adonat abans de que l'Abigail no estava bé? Com em podia haver centrat tant en mi i en els meus problemes en lloc de veure que el que més necessitava ella era sentir-se estimada, sentir que tenia un lloc on quedar-se quan volia marxar? Però el fet es que no vaig mostrar-li res d'això, però ara ja havia marxat, i pensava trobar-la. M'és igual el que puguin pensar els pares sobre això, però el que tinc segur és que parlaré amb la Tris i la buscarem. Després de la tendresa que ha mostrat avui per ser ella, estic segur que s'estima moltíssim a l'Abigail, i estic segur que si aconsegueixo una confiança com la que vaig agafar amb l'Abi, la podrem trobar junts.

Abigail, t'estimo, i et trobaré, ho sé.