Desgràcia

Capítol 1 - La fi del principi

Queden dos anys per l'esdeveniment del segle: el meu casament. He decidit convidar a totes les meves amigues de l'institut, tot i que a la majoria fa temps que no les veig. També he acabat convidant a les meves amigues de la primària, ja que en els últims mesos ens hem tornat a portar i em sabia greu no fer-ho. Escolto com obren la porta de casa, deu ser ell.

- Hola Miquel, sóc jo. M'he trobat al Mercadona a aquella que va anar amb tu a l'institut, crec que em vas dir que li deieu Pànic. Encara no acabo d'entendre aquest nom...

- No veus que la seva cara espanta a qualsevol? El nom li va perfecte.

- Has parlat ja amb les teves amigues?

- Sí. Totes m'han confirmat assistència. Fins i tot la Mia i la Martina.

- Segur que vols que vinguin al casament? Segueixo pensant que no s'ho mereixen.

- Pensa en els diners que ens regalaran. Si ens paguen 100€ per cap i nosaltres en paguem 50€ pel dinar treiem un benefici net de 50€.

- Tu sempre pensant en els diners... No canviaràs mai.

Deixa les boses al terra i ens fem una abraçada que em sembla eterna. Aquests petits moments són els que em fan pensar que val la pena viure després de tot. Per cert, no m'he presentat. Em dic Miquel, tinc 21 anys i sóc el protagonista d'aquesta història. Ens separem i ell segueix cap a la cuina per col·locar el menjar que acaba de comprar. Mentrestant jo em quedo mirant la televisió, ja que avui és l'últim dia de Sálvame Naranja i no m'ho volia perdre. Sona el telèfon fixe i l'agafa ell.

- Miquel, truquen de la teva feina preguntant per una factura de... Espera... D'una furgoneta de lloguer, crec que m'ha dit. T'ha trucat al mòbil d'empresa però no l'has agafat.

- Si és l'Ángeles digue-li que la truco després, que ara estic fent el descans.

Això del teletreball és el millor invent del segle XXI. Estar-se a casa tocant-se la xona sense fer absolutament res a part de moure el ratolí per aparèixer en verd al Teams. Decideixo posar-me a treballar una estona mentre miro la tele com es barallen per últim cop la Lydia Lozano i el Kiko Hernández. Trobaré a faltar moments com aquests. No entenc com poden cancel·lar un programa amb tanta audiència com aquest. Al cap de poques hores ja és hora de plegar. He quedat amb l'Aitana, que fa setmanes que no la veig. Surto de casa i me la trobo esperant.

- Aitana, crec que és la primera vegada que tu m'esperes a mi en comptes de l'inrevés.

- Miquel no em toquis els collons que no estic d'humor.

- Es pot saber què et pica a tu ara?

- Res. Coses.

Anem passejant i ens seiem al Vols un Cafè?, la cafeteria de moda de Vilanova. Cal dir que jo fa tres anys vivia a Castelldefels, però quan en vaig fer divuit vaig decidir mudar-me a Vilanova, ja que considero que el Penedès és molt millor que el Baix Llobregat. Espero poder fer un cop d'estat i declarar la independència del Penedès. Doncs això, que les meves amigues venen normalment a Vilanova a veure'm, o vaig jo cap allà. Però com la Renfe és el pitjor malson de qualsevol català ens veiem poc.

- A veure Aitana, què t'ha passat? Tot bé?

- Fa més de tres mesos de l'aniversari de la Tamara i encara no m'ha contestat. Sé que no m'hauria d'enfadar per això després de tant de temps, però em molesta molt.

- La meva amiga menys rencorosa. Aquest any la Clara s'ha oblidat del meu aniversari i no per això li he fet màgia negra en contra seva. No ho oblidaré mai? Segurament. Però s'ha de saber passar pàgina.

- En veritat tampoc m'importa gaire la Tamara, és el fet en sí.

- La Tamara, a part de tenir un cul enorme i descomunal, no és gaire cosa més. No pateixis. Segur que no hi ha res més pel que estiguis picada? He fet alguna cosa malament?

- No, no és res relacionat amb tu.

- Trobes a faltar a la Clara? La vostra relació va ser molt curta però molt intensa.

- Doncs no, en absolut. De fet a dia d'avui encara em pregunto per què vaig dir que sí.

- Estàs enfadada amb la Gioconda per robar-te al marit fa més de deu anys?

- Això cada dia, però avui no és el motiu principal.

- A veure, o t'expliques o jo no puc ajudar-te.

- M'ha deixat el meu nòvio. Apa, ja ho he dit.

- T'ha deixat l'Herber? Qui ho hagués dit! No m'ho esperava en absolut! Es nota la ironia?

- Doncs sí, però no vull parlar del tema.

- D'acord filla. Va, pren-te el cafè abans no es refredi.

Ens estem una estona parlant, fins que arriba el moment d'acompanyar-la a l'estació i jo me'n torno cap a casa. Decideixo trucar al meu projecte de marit per tal que em vingui a buscar en cotxe.

- Amor, pots venir a buscar-me? Estic a l'estació.

- Dóna'm cinc minuts, espera'm a la porta del Víctor Balaguer.

- Gràcies!

Vaig cap allà per esperar-lo. Al cap de quinze minuts veig el seu Seat Ibiza blanc arribar.

- Ho sento, hi ha molt de trànsit...

- No pateixis -li dic mentre li faig un petó a la galta-. Vols que sopem al RedBar o ja has fet el sopar?

- Ja ho tinc fet a casa, millor ho deixem per un altre dia.

Arribem a casa i em dutxo ràpid per no fer-lo esperar per sopar. Mentre sopem em quedo contemplant la seva preciosa cara i les faccions que el fan ser perfecte.

- T'he dit mai que ets preciós?

- M'ho dius cada dia. Però gràcies.

En acabar de sopar rento els plats perquè som una parella col·laborativa i ell no té per què fer-ho tot. En acabar vaig cap al llit i me'l trobo amb el pijama blanc que li vaig regalar pel nostre primer aniversari. Li faig un petó i li desitjo bona nit.

- Bona nit, Miquel. Que descansis.

- Bona nit, Gerard.

Apago la llum i de sobte em venen molts records al cap. Alguns de bons, alguns de dolents. No entenc per què de sobte m'apareixen tantes coses. Potser estic més sensible que de costum pel casament. Com no estic gaire cansat decideixo donar ales a la imaginació i repasar els esdeveniments canònics de la meva vida.