Desgràcia

Capítol 12 - Ràdio de gal·lena

6 de novembre de 2015

Avui podria ser un dia completament normal, però no ha sigut així. Pel matí, tornant del pati pel passadís, un subnormal de l'altra classe m'ha començat a donar cops al clatell sense venir al cas. Evidentment, quan he arribat a classe m'he posat a plorar del mal que m'ha fet. He marxat cap a casa dels meus avis i m'he estirat al llit per veure si se'm passava el dolor. De sobte se m'ha vingut un pensament al cap: i si aquesta tarda m'obro a la Clara i la Berta i els hi explico que m'agraden els nois? Potser així deixo de pensar tant en el tema. Decidit, avui surto de l'armari.

- Bona tarda noies!

- Hola Miquel! -em diuen alhora-

Passegem una estona pels carrers de Castelldefels, fins que decidim asseure'ns al Banc Gai.

- Escolteu, vull que juguem a un joc -els hi proposo-. El joc es diu "Miquel diu". Consisteix en que jo us explico una cosa, vosaltres pregunteu i no tornem a parlar mai més del tema. Entesos?

- Entesos -em contesten-.

Obro el mòbil i busco una foto de l'Alfred. Ell és un noi que va amb mi a piscina, com el Marc, però un altre dia. Realment no som ni amics, però sento una connexió amb ell que no sento amb ningú altre, a excepció del Marc. Crec que tots dos m'agraden, però l'Alfred més. Miro la foto i penso per mi mateix.

- Ho faig per tu, per poder estar junts algun dia.

Obro l'aplicació de notes i escric un missatge breu.

- "Tinc dubtes sobre la meva orientació sexual."

Acte seguit els hi dono a ambues el mòbil per tal que ho llegeixin.

- Ho heu llegit?

- Sí -contesten-.

Em retornen el mòbil. Busco la foto de l'Alfred i se l'ensenyo.

- Aquest és el noi que m'agrada.

- Quan temps fa que ho saps? -em pregunta la Clara-

- Uns tres, quatre anys.

- No passa res, nosaltres t'acceptem -diu la Berta-.

- Gràcies...

Després d'estar una estona parlant dels nois que ens semblen atractius de classe els hi agraeixo la confiança i les amenaço de mort si algú del cercle se n'assabenta. Marxo cap a casa amb la Clara, ja que la venen a buscar a prop. Veig que està molt seriosa, així que li pregunto.

- Clara, et trobes bé?

Pausa dramàtica.

- Jo també crec que sóc bisexual.

Acte seguit es posa a plorar.

- Clara, però no et preocupis. Que no passa res. Com saps que ets bisexual?

- M'agrada la meva amiga Maria dels Dolors. La veig més que com una amiga. Però no s'ho he dit mai...

- No pateixis, de debò. El teu secret no sortirà d'aquí.

Arriba sa mare i marxa. De camí cap a casa penso en el que acabo de fer. He escollit bé a les persones a qui els hi he explicat? Jo crec que sí. La propera persona a qui li diré el meu secret serà l'Aitana.

27 de novembre de 2015

Els divendres són un dels meus dies preferits, ja que la major part del temps estem en grup desdoblat. Tenim classe de física i química amb el senyor Fruiter, després socials amb el senyor Xuxumengo, tecnologia amb el senyor Rias Baixas i, per acabar, emprenedoria amb el senyor Trunyo de Miguel. Ah, no, aquest últim no que està de baixa per haver-se trencat una cama i haver enganxat hepatitis de forma misteriosa. Crec que les classes les fa una que li diem Tonta del Lidl, ja que va treballar allà de caixera. Arriba l'hora de la classe de tecnologia al taller.

- Bon dia nois -diu el senyor Rias Baixas-. Avui farem una ràdio de gal·lena i l'endollarem al radiador. Sí, heu escoltat bé. El radiador farà de punt de contacte amb el terra i...

Passo d'escoltar a aquest subnormal parlar de coses que no sap. Com ha de funcionar una ràdio endollada al terra? Em poso a parlar amb la Berta.

- Berta, recordes aquell capítol d'Aída on una tipa cantava cançons sobre un os polar?

- Sí! Va ser molt graciós!

- Per cert, quina hora és?

- L'hora polar.

- L'hora polar?

- A partir d'ara les 13:06 seran l'hora polar.

- Perfecte.

S'acaba l'hora de tecnologia i anem cap a emprenedoria. Efectivament tenim la Tonta del Lidl intentant obrir la porta, però evidentment que no pot. És la tercera professora que intenta obrir la porta i no ho aconsegueix. Segur que, quan ella marxi, n'arriba una altra que tampoc en sàpiga.

21 de gener de 2016

Fa uns dies que vaig sortir de l'armari a casa, davant de ma mare plorant com un desesperat. Ella, com la molt desgraciada que arriba a ser, s'ho va explicar al meu pare sense dir-me res. Evidentment que no s'ho perdonaré mai. Però això no és el cas. La cosa és que només queden dues setmanes pel dia més important de la meva vida: el quatre de febrer. Necessito que aquest dia sigui extremadament especial. Vull que l'Alfred i jo tinguem un moment per estar sols i jo pugui dir-li tot el que sento per ell. Arribo a casa dels meus avis i em trobo una imatge de la verge del meu poble. Mai he tingut gaire fe, però aquest cop decideixo parlar-li.

- Mare de Déu, des d'avui fins al proper dijous quatre de febrer li estaré resant per tal que m'ajudi a estar amb l'Alfred. Sento que és ell amb qui vull compartir la meva vida. Vull que se n'adoni que l'estimo i accepti sortir amb mi. Ajuda.

De sobte em trobo parlant amb un quadre. Què estic fent? Realment estic desesperat i no hi ha cap altre forma d'estar amb ell que no sigui un miracle. Vaig cap al lavabo a rentar-me les dents per si avui és el gran dia i l'Alfred decideix fer-me un petó. Però no. Avui tampoc ha sigut. Espero amb moltes ganes que arribi el millor dia de la meva vida, un dia per recordar la resta de la meva vida: el 4F.