Desgràcia

Capítol 5 - Putades vàries a la Modern

4 de març de 2013

Com cada dilluns em toca anar a classes d'anglès a la Modern English School. Sincerament només hi vaig perquè un dia vàrem passar per davant amb la meva mare i els avis i ella, sense consultar-me, va decidir apuntar-m'hi. El que no sabia ella era tot el que m'estava ocorrent allà dins... Acabo les classes a l'escola i marxo amb la Lubina cap a casa caminant. Avui també vé amb nosaltres l'Arnau, un altre amic del grup.

- Miquel, avui vas a anglès, oi? -em pregunta la Lubina-

- Sí, encara em queden uns tres mesos per acabar. Vaig amb el Víctor a classe, no sé si us ho havia dit mai.

- No ho sabiem. Realment, no hem escoltat al Víctor parlar mai en anglès -comenta l'Arnau-.

Arribem a casa de la Lubina i ens acomiadem d'ella. Continuem recte fins a la botiga de llaminadures per comprar quatre cosetes. Només porto cinquanta cèntims, així que calculo per gastar-me només quaranta-cinc.

- Seran cinquanta-cinc cèntims, si us plau -em diu la dependenta-.

Què? No pot ser. Si la caixa marca quaranta-cinc.

- Però... Aquí diu...

- No miris la caixa. Són cinquanta-cinc. Si no en portes pots pagar-me el que portis i ja em portaràs la resta un altre dia.

Li acabo donant els cinquanta cèntims que portava. Ara em sento una persona extremadament morosa per deure diners a una botiga. Sí, cinc cèntims, però els dec. Arribo a casa dels avis i el primer que faig és demanar els diners per pagar a la timadora aquella. Torno de pressa a la botiga, li pago i em quedo més tranquil que mai. Miro el rellotge i ja són quasi les sis, haig d'anar cap a anglès. Per sort em queda a prop. En arribar em trobo al meu amic Marc. Anem junts a anglès i piscina, el veig quasi cada dia. Sincerament l'estimo molt com a amic perquè m'ho passo molt bé amb ell.

- Hola Marc!

- Ei, Miquel! Escolta, com encara queden cinc minuts, vols venir a casa meva? Te la vull ensenyar.

- Què em vols ensenyar exactament?

- Casa meva.

- Ah, havia entès una altra cosa. Sí, anem-hi.

Viu al portal del costat, així que entrem, pugem al ascensor i entrem a casa seva. És una casa bastant gran, amb bons mobles i molt ben decorada.

- Molt maco tot -li dic-.

- Gràcies.

Tornem a entrar al ascensor. No sé per què però me'l quedo mirant una estona. Porta un abric de color blau que li queda molt bé. Durant uns instant sento ganes de fer-li un petó... PERÒ QUÈ ESTIC DIENT? Ja hi tornem a ser amb el mariconisme. M'intento oblidar de tot això, ja que em toca entrar a anglès. Com a professora tinc a una txeca que es diu Nathalie. És bastant simpàtica, em cau bé. Al meu costat s'asseu l'Andreu, un noi anormal que no fa més que fer-me la vida impossible.

- Good evening! Avui farem una redacció lliure sobre la primavera. Podeu inspirar-vos en algun llibre que hagueu llegit o inventar-vos-la del tot. Come on!

Decideixo escriure un conte sobre dues plantes que viuen al Jardiland i volen escapar per ser lliures. Sí, crec que algun dia m'hauria de dedicar a l'escriptura, tinc masses bones idees. En acabar decideixo explicar-la el primer davant de la classe.

- Dues plantes, la Cloty i la Salvins, viuen al Jardiland de Gavà. Però volen ser lliures. Cada dia intenten amb les seves arrels sortir dels seus testos per fugir i trobar el seu lloc idíl·lic: els camps de carxofa del Prat de Llobregat. Un dia, la Cloty, fa massa força i s'arrenca a si mateixa de la terra que la va veure néixer. La Salvins, al veure la seva companya morir de la forma més cruel possible, es posa a plorar, perdent així tota la sàlvia i morint també al cap de pocs minuts.

Miro les cares dels meus companys: un quadre.

- Very good, Miquel! But, l'hauries d'haver fer en English!

- Sorry, my mistake.

- Això que ha explicat el Miquel és una merda. És pitjor que les regles aquestes verdes que es dobleguen. Escolteu la meva història que és molt més divertida -diu l'Andreu-.

Atenció a la merda que llegirà el senyor aquest.

- Un noi anomenat Miquel va entrar a una casa abandonada. A dins, dos homes de més de dos metres, el van violar, mutilar, torturar i, finalment, matar de la pitjor manera possible. La seva sang estava per totes les parets. Es diu que a dia d'avui, si algú entra en aquella casa, encara escolta la veu del Miquel demanant auxili.

Em poso a plorar. No entenc per què el subnormal aquest ha de fer històries on jo sóc sempre el perjudicat. Estic fart que la gent només se n'enrigui de mi. Ningú em pregunta mai com estic perquè a ningú li interessa si estic bé o malament. La Nathalie se m'apropa.

- Miquel, et trobes bé? No t'hauries de posar així per una simple història de nens. Has d'entendre que les coses no sempre són com tu vols.

Surto de classe i vaig a buscar a la directora del centre, que també es diu Nathalie.

- Nathalie, puc parlar amb tu?

- Sí, digues, Miquel.

- L'Andreu de la meva classe m'està fent bullying. Porta tot el curs burlant-se de mi, menyspreant-me, insultant-me,... I avui, per rematar, ha escrit una història on em maten, em violen i altres barbaritats.

- Oh, I'm so sorry! Però jo no hi puc fer res.

Torno a entrar a classe per agafar les coses i marxar d'aquella acadèmia de subnormals. A fora em trobo al Marc, així que decideixo explicar-li el que ha passat.

- No pateixis, segur que l'any que vé no aneu junts a classe. I sino t'hauràs de canviar d'acadèmia, però em sabrà greu no veure't...

Veig que el cotxe de ma mare ja ha arribat, així que vaig directe cap allà després d'acomiadar-me del Marc. Pujo i em pregunta.

- Com ha anat la classe d'avui?

- Bé. Molt bé.

La meva vida és una mentida que no para de créixer.