Desgràcia

Capítol 10 - M'ha picat una vespa al peu

10 de juny de 2014

Després de tot el curs han arribat les colònies. La veritat que no en tinc gens de ganes, però sembla que la gent està bastant entusiasmada amb marxar quatre dies de vacances. Realment estic espantat perquè no tinc amb qui anar a l'habitació, així que espero que algú m'adopti en arribar. Anem a una casa anomenada El Collell, ubicada ves a saber on. En arribar baixem del bus i ens posem a buscar companys d'habitació. Les meves amigues ho tenen fàcil, sempre van juntes. Però jo ara estic sol. Vaig cap al Pou i al Pèsol que els veig sols i els hi pregunto si puc anar amb ells.

- Perdoneu, puc anar amb vosaltres?

- Eh... Sí... Espera... -em contesta el Pou de mala gana-

Segurament deuen pensar que si no troben a ningú altre puc anar amb ells. Finalment, vaig a l'habitació amb el Pou, el Pèsol, el Giuseppe, el Pomera i el Poniè. Som un quadre d'habitació però què hi farem. Ens instal·lem a l'habitació i jo em poso sota la llitera del Giuseppe. Com no tenen una altra cosa a fer comencen a parlar de noies, fins que de sobte el Pou em mira fixament.

- Bé, potser el Miquel es sent incòmode parlant de noies...

Però per sort el Giuseppe em defensa.

- Què dius? Si fa dos mesos li va regalar una rosa a la Necro.

- Ah! És veritat... No m'enrecordava.

Una mica més i es pensen que m'agraden els homes. Surto de l'habitació i vaig a veure a les meves amigues a l'altra habitació. Pico a la porta amb la contrasenya secreta que han posat. Entro. Veig a la Tamara fent-se fotos a la paret com una subnormal mentre la Clara i la Berta se n'enriuen d'ella. Després d'això anem a la piscina a refrescar-nos una estona. Mentre m'estic banyant se m'apropa la Berta.

- Miquel, et puc dir una cosa?

- Sí, digues.

- M'agrada el Luke.

- Què dius? Tu estàs boja? Com se n'assabenti la Martina estàs morta.

- I a tu? Qui t'agrada?

- A mi la Gemma.

Fa cara de sorpresa, no s'ho esperava. Surto de l'aigua i vaig a veure a la Clara.

- Mira, Miquel, la Gemma i l'Ultracebolleta estan rient massa. Tu creus que s'agraden?

- Espero que no. No vull que aquest senyor obès mòrbit em tregui l'amor de la meva vida.

- Ara de sobte són molt amics. No entenc res.

11 de juny de 2014

Efectivament, avui faig 13 anys. Per esmorzar el senyor Campoy m'ha deixat repetir i m'he begut dos gots de llet, quina il·lusió. Quan em tornat a pujar a l'habitació ha passat una cosa molt forta: la Martina m'ha parlat.

- Moltes felicitats Miquel!

- Gràcies!

- I què tal? Com et va?

De què va aquesta? Porta quatre mesos sense parlar-me perquè es pensava que m'agradava. I ara, de sobte, em torna a parlar. Potser hi té a veure que fem el treball de síntesi junts, ves a saber. Finalment decidim tornar a ser amics i fer com si res hagués passat. L'activitat d'avui consisteix en muntar a cavall. No m'ha agradat mai, però què hi farem. El millor del dia ha sigut el joc de nit. Hem anat la Martina i jo junts a buscar les pistes pel bosc. De sobte escoltem una senyora amb accent argentí-català que ens crida que sortim del bosc.

- Per què ens has fet sortir? -pregunta una persona que no recordo-

- Esteu tots castigats!

Ens seiem a unes taules a esperar que surti la gent del bosc. De fons escoltem crits familiars.

-...vigila Clàudia que hi ha un forat...

-...sí, ja ho he vist, m'acabo de caure...

Eren la Lubina i la Clàudia rient a crits al mig del bosc. Quina vergonya d'éssers humans. Acte seguit s'escolta un crit de dolor.

- Nur, potser hauries d'entrar al bosc. Sembla que algú s'ha fet mal... -diu algú-

Però la Nur no contesta. És bastant subnormal aquesta tipa. Al cap d'una estona apareix l'Asier dient que s'ha trencat el peu, però ni tan sols això fa moure un dit a la Nur. Un cop estem tots allà tornem a les habitacions.

12 de juny de 2014

Decidim començar el treball de síntesi, ja que portem tres dies i ni ens ho hem mirat. Obrim la primera pàgina i, evidentment, ho deixem per marxar a jugar a les pistoles làser amb la resta de companys. Després d'una partida ràpida on he matat a la Paca i companyia, anem una estona a la piscina per refrescar-nos. Mentre estic a l'aigua escolto un crit.

- AU! Em fa molt de mal el peu!

És la Martina. Sembla que ha trepitjat una vespa mentre estava dutxant-se per entrar a l'aigua. Bastant estúpida, la veritat. S'apropa el senyor Campoy per veure què ha passat.

- Senyor Campoy, estic calenta -diu la Martina amb un to bastant desagradable-.

- Què t'ha passat?

- He trepitjat una vespa, sóc una mica tonta.

- Anem cap a dins per curar la ferida.

Mentrestant, la Lubina i la Berta em fan sortir de l'aigua.

- Què voleu?

- Mira, ens hem inventat un ball i un salt -em diu la Lubina-. OBSERVA!

- 1, 2, 3,... CARÀMIA! -diu la Berta mentre es llencen a l'aigua-

Vergonya alièna sento al dir que aquesta gent són amigues meves.

13 de juny de 2014

Per fi, últim dia de colònies. Entro a l'habitació de les noies i veig que la Clara està trista.

- Et trobes bé?

- La puta Gemma no para d'estar sempre amb l'Ultracebolleta. Estic molt gelosa.

- Sí, ho entenc...

- A sobre m'ha dit que aniran junts al bus. Vols venir amb mi? M'ha deixat plantada.

- QUÈ? Maleït Ultracebolleta. Ens estan putejant als dos alhora.

Ens cau una llagrimeta bastant hipòcrita als dos. Ens acomiadem de la Nur, la nostra monitora, tot i que ha sigut horrible, i pugem al bus. Em poso a l'estat de WhatsApp la següent frase: el que ha passat al Collell es queda al Collell, I QUE NO TORNI. En arribar a casa ma mare em pregunta què significa aquesta frase.

- Res. Ha anat tot molt bé.

M'estiro al llit i intento dormir.