Desgràcia

Capítol 13 - El dia més important de la meva vida

4 de febrer de 2016

Com diria la Pati Pla: ha arribat el moment de posar-se en moviment. Em desperto ben aviat i el primer que faig és resar. Resar amb totes les meves forces per tal que avui sigui el millor dia de la meva vida.

- Si us plau, qui m'estigui escoltant, avui ha de sortir tot perfecte.

Preparo la motxilla, esmorzo mirant Telecinco i maleeixo a la persona que ha decidit treure el rellotge de la pantalla mentre miro el temps de la Rosalía Fernández. En arribar saludo al meu grupet de la forma més eufòrica possible.

- BON QUATRE DE FEBRER!

- Igualment! -em contesten-

Cal remarcar que, com estem a la setmana de carnaval, hem vingut disfressats de gat. Ha sigut bastant graciós veure a l'Aitana amb bigotis i orelles de gat. He penjat una foto al Snapchat i la vaca de la Mongeta Duero, que segur que es queda embarassada en pocs anys, m'ha fet captura. Suposo que s'estarà rient de mi, que hi farem. Passen les hores i arriba l'examen de castellà del senyor Mugrons.

- No em feu cap pregunta perquè no us penso respondre.

Sona un rellotge: són les 13:06. És l'hora polar del quatre de febrer. Ens fem una mirada de complicitat i un somriure entre nosaltres mentre seguim fent l'examen. Finalment s'acaba el dia i toca marxar cap a casa. Em passo la tarda mirant la imatge de la verge i resant amb totes les meves forces per tenir èxit. Ha arribat l'hora d'anar a la piscina i veure si passa quelcom. Arribo, saludo, em canvio i em poso a nedar. Quan només queden deu minuts sento que tots els meus esforços no han servit d'absolutament res. Per acabar, el monitor ens envia a la piscina petita per jugar. Com jo passo de tot no se ni què fer. Fins que de sobte veig que l'Alfred m'agafa la mà.

- Dóna'm la mà, Miquel.

Durant uns instants sento el seu escalf recorrent el meu cos. Em sento segur. Sento que algú m'està ajudant. Al cap de pocs segons s'acaba el joc i em deixa anar. Però jo encara sento la seva presència. Marxo cap al vestuari, em dutxo i m'acomiado. De camí cap a casa penso en tot el que ha passat el dia d'avui. Sento que haig de donar les gràcies a tothom. Em poso a escriure un text preciós juntament amb una foto que penjo a Instagram.

- "Gràcies, mare."

Aquesta última frase la gent l'entén com que estic agraïnt a ma mare per haver-me parit. Però no. Realment estic agraïnt a la verge que m'ha ajudat a agafar-li la mà a l'Alfred. Ara sento que puc confiar en algú. Ara sento que puc ser algú.

5 de febrer de 2016

Seguim amb el carnaval. Aquesta nit la Mia actua en una carrossa del barri, organitzada pel seu tiet, el qual és el president. Segurament sortim a veure-la i fer-nos fotos amb ella. Quedem a la porta de la biblioteca la Clara, la Berta, la Martina, la Lubina, la Tamara i jo. De sobte apareix l'Aitana amb roba de carrer.

- ETS UNA PUTA MERDA! -li crida la Clara a l'Aitana-

- Eh, perdona. Però m'acaben de donar permís ara mateix.

- Aitana, et puc pintar el cabell? -li pregunta la Berta-

- Com vulguis.

- FOT-LI FORT! -segueix cridant la Clara-

Anem cap al centre per veure les carrosses. Sense venir al cas la Tamara desapareix.

- A on va aquesta? -pregunta la Martina- Seguim-la!

Ens posem a perseguir a la Tamara pel carrer. Fins que arriba a casa seva, entra i ens deixa al carrer abandonts.

- Que hi farem -dic-. Tornem a veure si veiem a la Mia.

Escoltem una cançó de Ricky Martin, el cantant preferit de la Mia. Així que anem de pressa per veure si és ella. Efectivament, allà la trobem ballant un dels seus èxits més famosos. L'agafem del braç i la treiem per fer-nos fotos amb ella, ja que va disfressada de... No ho sé, la veritat. Va amb una faldilla taronja, la cara pintada de blanc i un nas vermell.

- Gràcies per treure'm d'aquest infern. He ballat la cançó del Ricky Martin setze cops des que hem començat...

- Posa't aquí al mig que ens farem una foto tots junts -diu la Martina-.

Ens estem una estona fent fotos, fins que algú crida per megafonia.

- MIA, TORNA A LA CARROSSA, MIA!

- Perdoneu, és el meu tiet que és anormal. Fins dimecres!

- Jo estic cansat, crec que marxo cap a casa -comento-. Fins dimecres jo també!

Enfilo el camí cap a casa fet pols.

7 de febrer de 2016

He quedat amb la Lubina per veure els espectacles que fan avui pel carrer. Com no he vist cap millora amb l'Alfred des de dijous he decidit passar a l'acció: mataré a la seva millor amiga, o parella. Agafo una navalla de casa, la guardo a la butxaca i vaig a buscar a la Lubina.

- Mira, Lubina -li dic mentre li ensenyo la navalla-. Mataré a la tipa aquella davant de tothom. L'apunyalaré fins que vegi la mort en els seus ulls.

- Miquel, estàs fatal. Si vols matar a algú només m'has de demanar una poció màgica.

Per sort no l'hem trobat, sino probablement l'hauria matat. Sí, li tinc molta enveja. I no sé ni si només són amics, si són parella o què són exactament. L'únic que se és que van anar junts a la casa del seu poble, cosa que com a mínim significa que es tenen confiança. Quan ho vaig descobrir per Nadal vaig crear tres comptes d'Instagram amenaçant-la de mort. Durant un temps va funcionar perquè va desaparèixer, però al cap d'uns mesos va tornar amb més força que mai.  Crec que ella sospita que la vull matar, però m'és exactament igual. De debò que li desitjo el pitjor a la vida i espero que deixi en pau a l'Alfred. Ell és meu, no seu. Juro que la mataré quan pugui.