Desgràcia

Capítol 3 - Les colònies del Drac Màgic

27 de juliol de 2012

Avui celebrem l'aniversari de la Lubina. És el primer cop que ho celebro amb ella el mateix dia, ja que normalment està de colònies amb l'esplai. Però aquest any he decidit venir jo a aquestes colònies. Ja portem set dies, tres dels quals hem fet vivac a Canet de Mar. Després vàrem agafar un bus des d'Arenys fins aquí, a la casa de colònies al mig de la muntanya del Maresme. És l'hora de dinar.

- Anys i anys, per molts anys, Lubina per molts anys! Anys i anys, per molts anys, per molts i molts anys!

- Moltes gràcies! Encara em fareu plorar i tot...

Per dinar tenim un menú especial que ha escollit la Lubina: amanida de pasta i croquetes de pollastre. Cal dir que aquest menú ha estat influenciat per mi, ja que ella va decidir el menú un dia que va venir a menjar a casa meva. Després de dinar ens toca tarda lliure, així que vaig a passejar sol pels voltants de la casa. Davant dels vestuaris terrorífics veig que l'Òscar està construïnt un riu de merda, així que decideixo actuar.

- Òscar, què collons esteu fent?

- Un riu, què no ho veus?

- I no podeu fer una altra cosa que fer això per la rampa de baixada?

- I a tu què t'importa?

Després d'haver rebut aquesta ofensa decideixo actuar. Agafo un pal del terra i li destrueixo el riu. Sí, senyor. Problema resolt.

- Així n'aprendràs!

- Què fas? Pots deixar-nos en pau?

Com decideixen tornar a ofendre'm haig de contraatacar. Baixo la rampa i veig que l'Òscar està enrient-se de mi. Agafo la fregona que tinc al costat i començo a donar-li cops amb el motxo.

- ET MATARÉ!

- M'estàs fent pessigolles!

Com no parava de riure decideixo buscar una altra forma d'atacar, però no en trobo res. Darrere apareix el Jan, un amic de l'Òscar, el qual també es comença a burlar de mi.

- Miquel deixa de molestar a tothom i ves-te'n a dormir.

- Calla que a tu també et tinc moltes ganes!

Encara amb la fregona a la mà començo a empaitar-lo. Aquest cop li dono al bell mig de la panxa, cosa que fa que li salti una llagrimeta. Veig que des de dalt l'Òscar ens està mirant rient-se. Llenço la fregona i pujo decidit a acabar amb la seva vida. Agafo un biombo d'aquests del teatre i li llenço contra el cap. Sí, potser se m'està anant, però estic molt enfadat. L'empenyo amb totes les meves forces fins a la barana a prop del precipici.

- Òscar, et juro que acabaré amb la teva vida.

- Ui, quina por!

No entenc per què no deixa de riure si tinc intencions de matar-lo. Quan ja portava una estona empenyent veig que arriba la Lubina a tota velocitat.

- PARA! QUE LI FARÀS MAL!

- LUBINA TU NO HO ENTENS! M'HA OFÈS!

- I per això l'has de matar?

Marxo. Llenço el biombo precipici avall i vaig directe a la sala de lectura. De camí decideixo cridar-li per marcar territori, però una monitora em renya.

- FILL DE PUTA!

- Ep! Això no es diu!

Aquí tenim un mural on ens podem enviar cartes els uns als altres de forma anònima. Així que decideixo escriure'n una per l'Òscar.

- TOT ÉS CULPA TEVA!

Li escric vàries exclamacions per tal que vegi que estic molt emprenyat. Surto de la sala i vaig a parlar amb la Lubina, ja que no sé amb qui parlar.

- Lubina, estic fart de l'Òscar i la seva tropa. Sempre s'estan rient de mi. Jo només vull ser amic seu i mira com m'ho paga. És un desgraciat.

- Miquel no hauries d'haver-li donat cops amb la fregona ni estampar-lo contra un precipici amb un biombo. Això que has fet no està bé.

- Vull que entenguis que portem nou dies de colònies i que estic molt saturat. Que els adolescents aquests cada dia em posen la cançó de Rabiosa de la Shakira per veure'm ballar i enriure's de mi. La gent té un límit. Només demano que se'm respecti com a persona.

- Sento no poder defensar-te. L'Òscar i jo som amics de tota la vida. Portem anant a l'escola de música des de petits i ara no puc posar-me de part teva. A part, m'has espatllat l'aniversari. Ho sento.

Marxa. Em quedo sol assegut en un banc mentre veig la gent passar. Veig que se m'apropa la Judith a consolar-me. L'he conegut ara a les colònies però sento que puc confiar en ella.

- Judith, estic sol i em sento sol. Només tenim onze anys i sento que la vida serà molt complicada. No entenc per què ningú em vol. Tu i jo som amics, no? I ho seguirem sent quan s'acabin les colònies, no?

- Sí, no et preocupis. Si alguna vegada ens trobem al Mercadona et saludaré. Entenc que t'hagis enfadat amb l'Òscar. Aquell suposat riu que estava fent era bastant penós. Potser la teva reacció no ha estat del tot correcte però la Lubina s'hauria d'haver posat de la teva part. Deixa molt que desitjar com a amiga. Va, anem a sopar.

Sopem en una taula allunyats de l'Òscar i els seus amics. L'últim que vull és algú que parli de mi a l'esquena. Tinc por de com passaré la nit, ja que les nostres lliteres estan juntes. Quan acabo de sopar vaig cap a l'habitació i m'estiro al llit tapant-me amb el sac de dormir, tot i ser juliol.

- Mira, una merda envolicada en un sac de dormir!

Em poso a plorar de la impotència de no poder fer res. Ara mateix l'únic que vull és que sigui demà per poder tornar a casa i veure la meva família. Tot i que sempre estic desitjant perdre'ls de vista aquests dies els he trobat molt a faltar, sobretot al meu germà. Al cap d'una estona no sento cap soroll, suposo que s'han dormit. Tanco els ulls i intento fer el mateix, tot i que estic destrossat.