Desgràcia

Capítol 7 - Les últimes colònies de la primària

29 de maig de 2013

Vora les set del matí em llevo. Estic molt emocionat per marxar de colònies amb els meus amics per última vegada. En arribar a la parada del bus entro dels primers per poder seure davant, ja que em marejo i el trajecte fins a Espot és bastant llarg. Després de quatre hores arribem a l'hotel, situat al mig de la muntanya mentre plou i neva alhora. Ens donen les claus de les habitacions i pugem. En entrar ocupo el llit ubicat més a la finestra.

- Algú ha portat pipes? -pregunta el Dídac-

- Jo me les he oblidat -diu l'Alex-

- A mi no m'agraden les pipes -comento-.

Al cap de pocs minuts baixem al vestíbul per iniciar la primera activitat.

- Farem una excursió en 4x4 fins a l'Estany de Sant Maurici. Poseu-vos en grups de vuit persones i enfileu cap al pàrquing.

Un cotxe enorme ens porta per camins de fang i pedra fins al preciós estany situat al mig del Pirineu. Tot sembla fantàstic i idíl·lic, fins que la Dolors torna a obrir la boca.

- Hem de baixar caminant perquè els cotxes no tenen prou benzina. No passa res, són només dues o tres hores, en un moment arribarem.

El cel comença a tapar-se i cauen quatre flocs de neu, tot i ser el mes de maig. Tots mirem al Douglas perquè s'està emocionant, ja que no ha vist mai nevar.

- ¡Ándele, está nevando, chingue su madre! -comenta el Douglas content-

De camí cap a l'hotel, de sobte, per un camí completament pla, la Lubina cau de morros cap a un basalt de fang.

- OH NO! Se m'ha embrutat l'abric!

Darrere seu s'apropa el Dídac i li dóna el seu abric net. Gira el cap i li guinya un ull a la Sílvia, el seu gran amor. Escolto com la Marta comenta quelcom al respecte.

- Jo, si fos la Lubina i el noi que m'agrada em dóna el seu abric, sortiria amb ell sense pensar-m'ho.

Se'm va ocórrer un pla: havia d'empènyer la Marta barranc avall, salvar-la, donar-li el meu abric i així ella sortiria amb mi. Un pla sense fisures que, en el pitjor dels casos, podia comportar la pèrdua d'una vida humana. Vaig decidir abortar la missió perquè no sabia com llençar-la pel barranc fent veure que ha sigut un accident. Arribem al hotel, sopem i tornem a l'habitació. Els meus companys no paren de parlar i cridar, cosa que m'està posant dels nervis. Així que em poso a plorar. Quan se n'adonen, callen i apaguen els llums. Crec que això és un avís cap a mi mateix que em costarà trobar gent amb la que encaixi de viatge. O que encaixi en general, a la vida.

30 de maig de 2013

Ens llevem pel matí, esmorzem i ens esperem al vestíbul per rebre les indicacions de la Dolors.

- Baixarem al llac a fer kayak. Seran kayaks de tres persones, ja podeu buscar companys.

Em sento sol, ja que els meus companys d'habitació segur que van junts. Se m'apropen la Júlia i la Lubina per preguntar-me.

- Vols venir amb nosaltres? -diuen alhora-

- Sí! I tant.

Un problema menys. Arribem en pocs minuts al llac i comença a ploure. La Lubina decideix no pujar-se perquè li fa por ofegar-se al llac, així que anem amb la Teresa. Ella s'asseu davant, la Júlia al mig i jo al darrere. Al cap d'una estona la Júlia i jo deixem de remar i deixem que la Teresa tiri dels tres.

- No noteu com que pesa molt el kayak de sobte? -ens pregunta sense girar-se-

- TERESA, NO ESTAN REMANT! -crida la Marta des del seu kayak-

Es gira i ens fot bronca.

- Que no veieu que no puc fer-ho jo tota sola? Feu el favor de remar ara mateix!

- Xivata... -li dic en veu baixa a la Júlia referint-me a la Marta-

- Ja ho pots ben dir... -em contesta-

Tornem a terra ferma i el bus ens retorna a l'hotel. Aquesta nit tenim discoteca juntament amb altres escoltes. Només entrar ens trobem una parelleta jove, d'uns dotze anys, fent-se petons i tocant-se el cul. Tenint en compte que venim d'una escola que perfectament podria ser considerada de monges de clausura, això ens va semblar molt fort.

- No mireu! Sort que són d'una altra escola... Si fos algú de vosaltres hauriem marxat immediatament! -diu la lesbiana de la Vicky-

A vegades penso que aquesta dona és subnormal i odïa a tots els homes per igual. Sempre em posa un 6 a castellà, i no he entès mai per què. És una maleïda amargada. Al cap de pocs minuts la Lubina ha de marxar, ja que al dia següent té unes proves de música a Castelldefels.

- NO VULL MARXAR! EM VULL QUEDAR!

- LUBINA FES EL FAVOR DE PUJAR AL COTXE! -li diu el professor Lutecio-

Acaba entrant al cotxe a la força mentre plora, pobreta. Entenc que les seves classes de violí siguin importants, però també ho és passar-s'ho bé amb els amics. No passa res, segur que quan sigui gran surt un munt a discoteques decents. En acabar la música tornem a l'habitació a dormir.

31 de maig de 2013

Últim dia de colònies amb aquesta gent abans que ens separem per sempre i no ens tornem a parlar en deu anys. Decideixo comprar un souvenir a la recepció de l'hotel, una barqueta que diu "Espot". M'assec al sofà a esperar a que baixi la gent. Se m'apropa la Marta.

- Miquel, tens alguna pastilla de Biodramina?

- Ostres, és veritat! Me l'haig de prendre, però no tinc aigua...

Agafo la pastilla, la llenço al final de la gola i me l'empasso. Sí, m'he fet l'heroi davant la Marta. Però de res m'ha servit perquè li ha demanat aigua al desgraciat del Marcel, el seu futur marit... Pujo al bus, m'adormo i quan em desperto ja estem a Castelldefels. Em sap greu que aquests tres dies hagin passat tant de pressa, però com a mínim els he viscut al màxim.