Desgràcia

Capítol 4 - El descobriment sexual

8 de gener de 2013

Com cada divendres per la tarda he vingut als cursets de natació amb la Lubina. Avui, no sé per què, he decidit quedar-me una estona parlant amb ella a la sortida mentre esperem que els nostres pares ens vinguin a buscar.

- Miquel, portes tot l'estiu fent-me l'olla amb la persona que t'agrada. De debò, necessito saber si és la Júlia o la Marta.

- Ho necessites saber de vida o mort? Què passa? Que sino no dorms?

- Portem sent amics des de P3, crec que mereixo saber-ho. T'ho juro que no li diré a ningú.

- De debò que encara no saps qui m'agrada?

Faig una pausa dramàtica, a l'espera que ella respongui.

- No, no sé qui t'agrada.

- La Marta.

- DE DEBÒ?

- Sí...

- QUÈ FORT! EM MORO!

Veig que comença a donar saltets d'alegria, vés a saber per què.

- Lubina, per favor, no li diguis res. He confiat en tu.

- No et preocupis que no diré res.

Marxem caminant cap a casa. Tinc la sensació que dilluns tota la classe sabrà el meu secret. Sincerament, no m'he plantejat si la Marta m'agrada realment o no. O sigui, em cau bé com amiga i tal, però com a parella? Només tinc onze anys. El meu concepte de parella és anar directe a l'església a casar-s'hi. En arribar a casa sopo i me'n vaig a dormir de seguida.

9 de gener de 2013

Em desperto tremolant del malson que acabo de tenir. He somiat que estava dins d'un pollastre a l'ast gegant amb l'Álvaro, un amic de classe. Però això no és el pitjor. La pitjor part és que jo li ficava la tita dins d'un forat que tenia ell entre les cames. No entenc per què he somiat això, si a mi no m'agraden els homes. Em sento molt confós. Sempre he tingut clar que la Marta i jo ens casariem vestits de blanc a l'església del barri, però aquest somni em canvia tots els plans... Però jo no puc ser gai, mon pare em mataria. I no ho dic exagerant. Intento no pensar-hi més mentre baixo a esmorzar. Em preparo un bol de cereals amb llet mentre miro la millor sèrie que han inventat: Doraemon. El K3 és el millor que ha fet Catalunya en els últims anys. En veritat no sé què més ha fet Catalunya però no m'interessa gaire. Agafo la bicicleta i marxo de casa, que he quedat amb els de classe per anar a donar una volta.

- Bon dia a tothom! -dic en arribar-

- Bon dia Miquel! -em contesten-

Ens posem a donar voltes pel barri amb la bicicleta. Avui hem vingut la Lubina, la Marta, el Dídac, el Joan i algú més que ha passat desapercebut. Baixem cap al centre i ens comprem vàries llaminadures per matar la gana. El Dídac decideix comprar un pot de pols de sucre.

- Mireu, això ens ho hem de ficar pel nas.

- Per què ens ho hem de posar pel nas? -pregunto des de la meva ignorància-

- Simularem que és droga.

Veig com agafa una mica, la posa sobre el palmell de la seva mà i procedeix a esnifar-lo. Com sóc una persona sense personalitat decideixo agafar el pot i fer exactament el mateix.

- EM PICA EL NAS!

No entenc per què ho he fet. Però així li demostro a la Marta que sóc una persona valenta i forta. Tornem cap a casa i li explico a la meva mare la meva nova aventura amb les drogues dures.

- Mare, avui els meus amics i jo ens hem ficat sucre pel nas!

- Molt bé, fill, molt bé...

M'ignora com fa absolutament cada dia, però no m'importa. Pujo cap a l'habitació i m'estiro per pensar en la vida. Se'm torna a aparèixer el maleït somni d'aquesta nit. Per què he somiat que tenia sexe amb un altre home? I per què l'Álvaro? Començo a veure quelcom atractiu en la seva persona. Però no vull. No vull sentir res per cap noi. El meu futur és amb la Marta o qualsevol altra dona. No em puc complicar la vida d'aquesta manera. Busco per internet quina és la possible cura de la homosexualitat. Potser si ho tallo a temps no es converteix en un problema.

- Llegir la bíblia? No. Teràpia de shock? Aquests no són els que canten la intro de polseres vermelles? Per què no inventen una pastilla per ser normal?

Em passo la tarda llegint i fent tests per internet. A la única conclusió a la que arribo és que els cristians estan reprimits per moltes bandes i que no hi ha cap cura que no passi per l'església i Jesús. Però jo no sóc creient. No crec en Déu ni en la religió. No tinc salvació. Em poso a plorar de la impotència. No vull viure d'aquesta manera. No vull tornar a passar per això. Decideixo posar una data límit a la meva vida, ja que no hi ha cap altre remei.

- Avui prometo que acabaré amb la meva vida abans de 31 de juliol de 2014. No vull seguir vivint. Necessito trobar la felicitat i en aquesta vida no la tindré. He viscut una vida bastant trista i depriment, l'últim que em faltava és ser un maricón de merda, com diria el meu pare. No vull ser la decepció de la família. A vegades s'han de prendre decisions dràstiques, però aquest problema no té cap altra solució. Pensaré de quina forma acabar amb la meva vida. Probablement em llenci balcó avall. Amb una mica de sort si salto per la finestra, tot i ser un primer, em puc fer lesions suficientment greus com per morir-me. Tot i així, abans de morir, deixaré escrita una carta dient la veritat sobre la meva vida i l'amagaré darrere del mirall del lavabo del pares. Així, quan decideixin fer obres a casa, se la trobaran i entendran el per què de tot plegat.

M'estiro al llit i segueixo plorant. La meva vida no fa més que empitjorar.