Sempre seràs tu

Capítol 11 (I)

CAPÍTOL 11

Narra en Kyle

Obro els ulls a poc a poc. Em fa molt mal el cap, com si m'haguessin tirat un piano des d'un quart pis. Estic a l'hospital i a la cadira del costat hi ha asseguda l'Emma. Ella em somriu i m'agafa una mà.

Intento moure'm, però m'és impossible. Ella em frena i en fa tornar-me a estirar.

-Com et trobes?

Jo somric i li contesto:

-L'Andy s'ha enfadat i m'ha tirat un martell al cap?

Ella riu. Sembla que faci temps que no riu tan tranquil·la com ara.

Entra un home jove amb ulleres. Em somriu i comença a explicar-me:

-Kyle, pel que li has dit a la senyora Wars, crec que ho recordes tot. És així?

Assenteixo amb dificultat.

-Et van donar un bon cop, aquells dos. Portes una setmana aquí. Però has tingut bona companyia.

Una setmana? Quantes coses em dec haver perdut? Mare meva, tothom deu estar preocupat per mi. Amb què es referia amb això de bona companyia? Bé, suposo que la senyora Wars deu haver passat aquí la major part del temps, juntament amb el Jack.

-Demà ja podràs anar a casa i hauràs de fer repós.

L'Emma està molt feliç. Se li nota.

Ella i el doctor es posen a parlar al passadís. Sembla molt més relaxada que abans, encara que en la seva expressió i puc notar una mica de preocupació.

Al migdia, arriba l'Andy. Va amb la motxilla de l'institut. Entra a l'habitació, em somriu i s'asseu a la butaca on abans hi havia estat la seva mare. Fa mala cara, com si fes dies que no dorm.

-Ja era hora –em diu.

Ric. En realitat té raó, una setmana són molts dies.

-T'ha vingut a veure molta gent –segueix dient-me, amb un tendresa fora de sèrie.

Passem la tarda parlant. Ella m'explica les novetats de l'institut. Jo l'escolto i de tant en tant faig algun comentari perquè sàpiga que l'estic escoltant.

A la nit, ella marxa a casa. Em quedo sol i una mica desconcertat. Com pot ser que l'Andy hagi canviat tant? Potser havia parlat adormit... Ai, no ho sé del tot segur.

Ja estic a casa, per fi. Ahir a la nit em vaig sentir molt sol, a l'hospital. A casa tot està com sempre, però em fa pena no poder jugar a hockey durant una temporada.

En Ben acaba d'entrar a l'habitació. S'estira al meu costat i em comença a parlar:

-Saps que la Miranda i en Frank han tallat? Ell diu que ella és massa perfeccionista. Ara, que amb el cul que té a mi més ben igual com sigui.

I segueix explicant-me coses d'aquestes. Algunes ja me les va explicar l'Andy ahir, però jo l'escolto igual. No m'interessa gairebé res del que em diu fins que parla de l'Andy.

-I l'Andy i l'Owen han tallat, ja ho deus saber.

-Han tallat? –pregunto, sorprès de mi mateix per haver fet la pregunta amb tant d'entusiasme.

-Sí... Que no t'ho va dir, l'Andy?

-No, no m'ho va dir.

I ell segueix parlant i parlant durant molta estona, i jo l'escolto durant tota aquella estona. Han passat moltes coses en una setmana, espero que ja me les hagin explicat totes.

**************

De portada, l'Emma preocupada.