Sempre seràs tu

Capítol 9 (II)

CAPÍTOL 9

Narra l'Andy

Comença un dels partits més intensos de la temporada. En Kyle estava nerviós, però una mica de nervis sempre van bé.

En Jack només fa que cridar a tort i a dret i crec que la meva mare no s'ho està passant gaire bé. Ella sempre pateix molt amb aquests esports de tant de contacte.

Els de l'equip rival són molt violents, només fan que placar a tothom qui tenen davant, i això preocupa molt a la meva mare, que només fa que preguntar-me quin és el número d'en Kyle.

-Quin m'has dit?

-El 16, mama.

-No està jugant, oi?

-No, mama.

I així cada vegada que un jugador entra o surt de la pista.

Al final, després de mitja hora, no sé si per sort o per desgràcia, entra a la pista de gel en Kyle.

Patina molt de pressa amb el puk, però dos jugadors de l'altre equip estan a les seves bandes. Es miren i decideixen esclafar-lo.

En Kyle surt volant endavant, donant-se un cop al cap amb el vidre que ressona a tota la pista.

La meva mare s'aixeca de cop i comença a cridar-me:

-Se li ha trencat el casc! Kyle!

Baixo, intentant no semblar massa preocupada fins on estan asseguts els jugadors. Em miro en Ben amb casa de circumstàncies i ell s'aixeca i va a veure com està.

La meva mare arriba a baix al mateix temps que dos infermers amb una llitera d'hospital.

-Queda't amb en Jack -em comença a cridar.

El meu germà està en estat de shock assegut a les grades.

Torno a pujar i l'abraço amb força.

-Tranquil, tot anirà bé, ja ho veuràs.

Ell comença a plorar com un desesperat i jo veig com la meva mare i en Kyle abandonen la pista amb els infermers.

Quan han marxat, he portat al meu germà al bar a prendre alguna beguda calenta perquè es pogués refer. Però es veia que la que no em podia refer era jo.

Hem anat a l'hospital amb la meva moto i hem pujat fins a l'habitació on es trobava inconscient en Kyle.

-Com està? -li pregunto a la meva mare, just quan entrem.

Ella es gira i em somriu tristament.

-Només inconscient, però el doctor ha dit que s'hi pot passar dies. El cop ha sigut molt fort.

Ens asseiem a les cadires que queden a l'habitació i ens quedem tots mirant-lo, en silenci. Passem unes quantes hores així, fins que la meva mare s'aixeca i ens diu:

-Hauríem d'anar a casa. Demà tornem.

-Jo em quedo -dic, sense pensar-ho dues vegades.

La meva mare em mira de dalt a baix. Reflexiona la seva resposta i em diu:

-Fins demà -s'acosta a mi i em fa un petó al front.

Ells marxen i jo m'assec a la butaca que hi ha al costat del llit i li dic, encara que sé que no em sent, a en Kyle:

-Mira que ets... Ens has fet patir molt. M'has fet patir, burro! Després et queixes de que no em vulgui relacionar amb ningú. Quan estimes a algú sempre, encara que no vulguis, et preocupes per ell, sents?

Sé que no em sent, però millor dir-li ara que quan estigui despert, que llavors em podrà contestar.

El repasso de dalt a baix amb la mirada. Els seus cabells rossos ja estan secs, no com quan estava a la pista; el seu nas està mullat per culpa dels tubs que hi té al voltant; els seus braços estan tapats pels llençols del llit. Sense adonar-me'n, somric.

Els ulls se'm van tancant a poc a poc, fins que m'adormo profundament.

**************

En Ben plorant com a portada.