Sempre seràs tu

Capítol 2 (II)

CAPÍTOL 2

Narra l'Andy

-Si està boníssim –exclama la Sophie, just quan acabem de sortir de casa.

-Com tu diguis –li contesto mentre repasso mentalment tot el que haig de comprar quan arribem als grans magatzems.

-La teva mare hauria de portar més nois de la teva edat per casa. Si tots són com en Kyle, vinc a viure a casa teva!

I s'ha estat tot el viatge parlant d'en Kyle. Però si no sap res d'ell, per què li agrada tant? Què li troba? A veure, no dic que no sigui guapo, al contrari, però es podria reprimir una mica.

Acabem de sortir amb tot de bosses a les mans, quan sento una moto que ve corrents fins a nosaltres. En Cameron. Ell és el nòvio, o això diuen, de la meva estimada Sophie.

-Estrella meva –li diu, aixecant-se el casc per deixar a la vista els seus ulls negres i el cabell del mateix to.

Em cau tan malament que li fotria un cop de puny cada cop que el veig. Es creu tant i és tan poc.

-Bombonet meu! –li contesta la Sophie, tirant-se-li a sobre-. Què hi fas per aquí?

Ell somriu de manera imbècil i li contesta:

-T'he vingut a buscar, tresor.

La Sophie es gira i em mira. Amb la seva mirada em pregunta si li fa res que marxi amb ell, i com que sóc bona amiga li contesto que pot marxar tranquil·la.

-Gràcies, preciosa –em diu mentre em dóna un petó-. Després parlem.

Es posa el casc de sobres que té en Cameron a la moto i marxa amb ell. Deixant-me sola a l'entrada d'uns grans magatzems.

Per fortuna, o no, veig el cotxe de la mama aparcant a l'entrada i hi vaig corrents.

-Hola –els hi dic a ella i en Kyle.

-Andy? I la Sophie?

-Ha hagut de marxar –li menteixo.

-Doncs ajudaràs en Kyle a buscar les coses per dilluns.

Jo somric de la manera més sincera que puc trobar en aquell moment, deixo les meves bosses al maleter del cotxe i entro altra vegada al magatzem amb la meva mare i en Kyle.

-Vosaltres dos aneu a buscar les coses que jo haig d'anar a comprar a comprar tot el que li fa falta al teu germà –i marxa.

En Kyle em mira amb aquells ulls color blau estrany i espera a que el guiï per dins del magatzems desconeguts per ell.

Començo a caminar i noto que ell em segueix. Al final, suposo que per trencar el silenci, pregunta:

-On és la Sophie? Diguem la veritat, si no et fa res.

Em giro sorpresa. Com ha sabut que jo mentia? Bé, m'és igual, així que li contesto la veritat:

-Ha marxat amb l'inútil del seu nòvio.

Ell riu.

-Veig que no et cau massa bé.

-Em cau fatal. Tant que si estigués sola en un illa deserta amb ell i Hitler i tingués una pistola amb dues bales, les dues anirien a parar a ell.

Sento que riu. Encara no l'havia escoltat riure. Té un riure maco. No massa cridaner ni tampoc tímid.

-I per què no et cau bé?

La pregunta del milió de dòlars. Estic callada una estona mentre recorrem passadissos, fins que decideixo explicar-li perquè em cau malament en Cameron:

-Doncs perquè farà un any a mi m'agradava ell i en una festa es va riure de mi davant de tothom dient que m'agradava un noi tope pringat.

No respon. Suposo que no sap ben bé què dir-me.

-Que cabró –diu, finalment.

Caminem un tros més fins que arribem a la part escolar. Allà li explico més o menys què farà servir i què no i el deixo escollir el que vulgui.

Quan anem caminant cap a la caixa, recordo que aquest matí m'ha dit que ell jugava a hockey quan era petit.

-T'agradaria formar part de l'equip de hockey? Hi falten nois.

Ell em somriu. Crec que es pensava que al matí no l'havia escoltat.

-Però fa molt que no hi jugo.

-Només et falta pràctica.

***************

El de la portada és en Cameron.