Sempre seràs tu

Capítol 1 (I)

CAPÍTOL 1

Narra en Kyle

Estic assegut al cotxe de la senyora que m'ha vingut a buscar al centre d'acollida.

Ella té els ulls petits i negres i duu el cabell castany recollit amb una pinça.

Segur que us preguntareu qui sóc, oi? Doncs jo em dic Kyle Anderson i tinc 17 anys. Fa ben bé sis dies, jo vivia a San Francisco amb el meu avi patern de 87 anys, l'única família que em quedava, i bé, com és de suposar, ell va morir adormit d'una parada cardíaca.

Com que encara sóc menor, la policia em va portar a un centre d'acollida de menors i la senyora Wars m'ha vingut a buscar aquesta tarda per passar un temps a casa seva, fins que m'adoptin, cosa que dubto, o que sigui major d'edat.

Sóc bastant alt, estic fort, tinc els ulls blaus cafè i els cabells castanys clar, encara que a l'estiu se'm posen més aviat rossos.

La senyora Wars m'ha explicat que amb l'Andy, que és un dels seus fills, m'hi portaré bé perquè només ens portem un any. Suposo que així no m'avorriré. També m'ha explicat que té un altre fill petit que es diu Jack i té 12 anys.

Per últim, m'ha explicat que d'aquí una setmana començaré l'institut, com els demés, i que si algú em pregunta li puc explicar perfectament la veritat.

Quan arribem a la casa, veig que és bastant gran. M'ha explicat que té 4 habitacions i que jo dormiré a la que hi ha davant de la de l'Andy.

La casa està buida, ja que els seus fills estan amb els amics, i pugem al pis de dalt, per instal·lar-me. Mentre desfaig les coses que portava, ella em comença a preguntar coses.

-Kyle, quins esports t'agraden?

-Feia hockey.

Ella somriu i em fa el llit amb una rapidesa impressionant.

-Als teus fills no els hi farà res?

Em mira, fa un somriure d'aquells dolços que fa una mare i em contesta:

-Han passat molts nens per aquí. Ja estan acostumats.

Em deixa sol perquè acabi d'organitzar les coses com jo vulgui, així que decideixo asseure'm al llit i deixar que la tarda passi.

Durant les hores que estic estirat sento veus del pis de baix, cops de porta que venen de la porta principal, olor de menjar quan es començar a fer fosc i, per últim, passos que pugen les escales.

Quan miro el rellotge veig que són les vuit. Crec que és hora d'anar-se a dutxar amb tranquil·litat i poder pensar en tot.

Em trec la roba a la meva habitació i agafo la tovallola que la senyora Wars m'ha deixat preparada damunt d'un petit escriptori. Surto de l'habitació i obro la porta del lavabo, trobant-me cara a cara amb una noia enrotllada en una tovallola blanca. Ella està morena pel sol de l'estiu, al contrari que jo, té els ulls color mel i els cabells llargs i marrons lligats amb una cua. I, a més a més, acaba de fer un crit que quasi em deixa sord.

Tanco la porta i torno a la meva habitació, esperant a que ella acabi de dutxar-se.

Quan per fi sento dues portes tancar-se m'aixeco i vaig a dutxar-me, intentant no pensar en la situació que havia passat poc abans.

Mentre m'estic posant roba còmoda pe anar per la casa, sento que truquen a la porta. Em poso la samarreta i obro. És la noia de la dutxa.

-Perdó per allò d'abans -em diu ella amb un posat intentant no semblar avergonyida-. Però hi ha una acció que es diu: Trucar a la porta.

-No passa res -li contesto-. Ja, però pensava que no hi havia ningú.

Abans de marxar però, es gira i es presenta:

-Per cert, jo sóc l'Andy. Un plaer, Kyle.

I ara m'acabo d'adonar de que el famós Andy és una noia. Dubto molt que puguem tenir una bona relació, ella i jo.

********

La foto d'en Kyle com a portada.