Sempre seràs tu

Capítol 3 (II)

CAPÍTOL 3

Narra l'Andy

Les classes passen bastant ràpid. Les meves amigues ja m'han interrogat sobre en Kyle i jo els hi he respost tot amb sinceritat.

He decidit que quan acabin les classes aniré amb en Kyle a dinar al costat de l'institut i, després, el portaré a la pista de gel del poliesportiu i faré que es posi uns patins.

Surto força ràpid fins a l'escala principal i el veig allà, recolzat a l'arbre del costat de l'escala parlant amb... Parlant amb en Ben!

-Ben! -li dic, intentant no semblar nerviosa.

-Andy! -em contesta ell-. Li estava explicant la vegada que et vas caure d'aquest arbre.

No pot ser... sort que li vaig dir que no li expliqués res de mi ni del que tenia pensat fer avui.

-No cal que li expliquis els detalls.

-Crec que arribes tard -em diu en Kyle, rient per sota el nas.

Jo sospiro, com de costum, i dic a en Kyle que hem d'anar a menjar al restaurant que hi ha allà davant. Li dic que comenci a tirar perquè haig de dir-li una cosa a en Ben.

-Està ben bo -em diu quan ja ha marxat.

-No m'agrada -li dic per setena vegada des de que li vaig dir que hi havia un noi a casa.

-Tranquil·la que no li he dit res -em diu per relaxar-me-. Però te'l pots fer.

-Sort... -li contesto a la primera frase-. No vull fer-me'l! Apa, adéu!

Mentre m'acomiado d'en Ben, veig que en Kyle està jugant amb una mena de goma que té a les mans. Ara només haig de pensar en ser sociable.

Dinem sense dir-nos quasi res. No sé de què parlar-li i ell tampoc fa l'esforç de parlar-me.

Quan acabem, paguem ràpid i li dic que em segueixi.

-Tinc la intuïció de que no anem a casa -insinua, trencant el silenci.

Ric per dins.

-Intueixes bé -li contesto.

Quan arribem davant de la porta del poliesportiu ell té cara de confós, com si no entengués res.

-Segueix-me -li dic, agafant-lo del canell dret.

Ell es deixa portar pels passadissos. Jo saludo a la gent que em veu caminar per allà i al final arribem a la pista de gel buida.

-Posa-te'ls -li etzibo, tirant-li uns patins.

En Kyle em mira interrogativament, però em fa cas i se'ls posa amb força traça. Jo em poso els meus i vaig cap a la pista.

Al cap de poc veig que ell també ha deixat la bossa a les grades i només porta la dessuadora. Em mira desafiadorament. Encara no ha entès per què l'he portat aquí, pobre innocent!

-I estem aquí per què...? -em pregunta, posant-se dret damunt del gel, però sense patinar.

-Estem aquí perquè vull que t'apuntis a l'equip i necessites una mica de pràctica -li contesto, patinant cap a ell i derrapant davant seu.

-I qui t'ha dit que jo m'hi vulgui apuntar? -em pregunta mentre s'aparta de mi i fa una volta a la pista amb una rapidesa impressionant.

La meva cara ara deu ser de molta sorpresa, perquè tot seguit en Kyle m'aclareix:

-T'havia dit que feia temps que no patinava, no que no me'n recordés.

Els seus cabells es mouen a la velocitat a la que va per la pista. Com un llamp. Gira com si ahir mateix hagués estat entrenant. Corre com si la pista no tingués fi i no està gens cansat.

Després de despertar del meu estat de shock em creuo de braços i espero a que ell se n'adoni.

-T'has enfadat, Andy? -em pregunta, parant davant meu.

Sembla preocupat.

-No, però m'ho podries haver dit... -li dic mentre li dono l'esquena i començo a donar voltes per la pista.

Ell es col·loca davant meu i comença a patinar d'esquenes i em diu:

-Tampoc m'ho havies preguntat.

En part té raó, però no deixaré que es faci veure davant meu. Ell pot fer anys que no patina, però jo porto anys venint aquí.

Em poso a patinar molt ràpid, esperant que ell em segueixi. Efectivament, es posa a córrer darrere meu i m'atrapa amb facilitat.

M'estic començant a cansar, però no vull que ell ho noti, així que faig una altra volta per desempallegar-me'n. Com pot ser tan ràpid? Ja el torno a tenir al darrere.

No penso deixar-me guanyar així per un noi. Sóc massa orgullosa per això. Faig una última derrapada, però el peu exterior em rellisca massa. Merda, no s'ha clavat bé. I caic damunt d'en Kyle, fent-lo caure de culs a la pista.

-Estàs bé? -pregunta, cuidadosament.

Jo respiro profund, m'aixeco i li contesto, de mala manera:

-Clar que estic bé. Què creus que sóc? Una nina de porcellana?

Ell somriu i s'aixeca. S'espolsa el culs amb les mans que deu tenir gelades. S'apropa a mi, molt. I em diu:

-Ets massa tancada per ser una nina.

I marxa per on ha vingut, deixant-me sola la mig de la pista.

Exteriorment no he entès el significat de la frase, però interiorment sé exactament del que està parlant. I, el pitjor de tot, és que té tota la raó.

**********

A la portada hi tenim a l'Emma Wars (senyora Wars).