Sempre seràs tu

Capítol 15 (I)

CAPÍTOL 15

Narra en Kyle

Em vesteixo amb roba còmoda i baixo a la cuina per esmorzar. Allà ja hi ha l'Andy menjant un bol de cereals i l'Emma, que està arreglant el desordre de la cuina mentre taral·leja una cançó.

Quan s'adona de que jo estic allà ens comença a fer preguntes sobre ahir a la nit.

-Com va anar, la festa?

L'Andy i jo ens intercanviem una mirada ràpida per intentar dir el mateix. Ella no diu res, així que sóc jo qui contesta:

-Avorrida.

Sento com l'Andy s'ennuega amb els cereals de xocolata. Me l'estimo molt, però sé que com a actriu no es podrà guanyar la vida mai.

L'Emma es gira cap a ella i se la mira amb els ulls molt oberts.

-Sí, molt –corrobora l'Andy, quan ja respira amb normalitat.

-I a quina hora veu tornar?

Els dos ens tornem a dirigir una mirada fugaç, el que passa és que aquesta vegada contestem els dos alhora i respostes diferents.

-A les tres –diu ella.

-A les dues –dic jo.

L'Emma ens mira estranyats. Segur que sap que li estem ocultant alguna cosa important, però fa les orelles sordes a les nostres contestacions desiguals.

Al cap d'una estona, l'Emma marxa cap a la planta de dalt per dutxar-se i arreglar-se l'habitació, que segons ella està desordenada. Sort que no ha vist la meva, penso.

L'Andy segueix asseguda a la taula. Els seus cabells estan mullats per l'aigua de la dutxa que encara no se li ha assecat. Els seus pensaments estan molt lluny, per tal com mira per la finestra.

M'assec davant seu i li agafo la mà. Ella desperta dels seus pensaments i em mira, sorpresa. Jo li somric.

-Has de dissimular millor –li dic.

Ella riu. Té un riure molt peculiar, però encisador.

-Però es que costa... I més amb tu veient-te cada dos minuts.

Me la quedo mirant. Ella també em mira, i em mira amb uns ulls amb els quals no m'havia mirat abans. M'apropo a ella i li faig un dolç petó als llavis. Ens separem i ella em pregunta:

-I ara què?

Bé, veig que ha fet ella la pregunta que estava esperant.

-Vols fer-me l'honor de ser la meva nòvia fora d'aquesta casa?

L'Andy riu, deixant entreveure les seves dents blanques. Es posa un floc de cabells castanys darrere de l'orella, em mira i contesta.

-M'encantaria.

Ella s'aixeca de la cadira i marxa cap a la seva habitació.

No sé si el que acabo de fer està del tot bé. Com la seva mare en sàpiga alguna cosa ens matarà als dos i a mi em farà fora, però bé, igualment quan acabi l'any hauré de marxar. Al juliol d'estiu marxaré a la universitat.

L'únic que demano és no fer mal a l'Andy. Li ha costat molt obrir-se amb mi i ara, després de tot, crec que l'estic fent feliç.

Em passo allà assegut una bona estona, fins que arriba l'Emma amb el seu somriure de mare treballadora als llavis. Jo faig el gest d'aixecar-me per marxar, però ella em frena i em diu:

-Espera, haig de parlar amb tu.

Em torno a seure a la cadira on estava i espero que ella em comenci a dir el que vulgui. S'asseu davant meu amb un posat ferm i em pregunta:

-Què vols estudiar, Kyle?

La pregunta em ve de nou. No m'ho havia plantejat del tot. Tenia moltes coses en ment, però sempre havia esperat que el meu avi decidís per mi, com havia fet amb el meu pare quan era jove. Però n'hi havia una que sempre m'havia agradat fer.

-Potser m'agradaria ser fisioterapeuta.

Ella em somriu, mostrant-me la seva pau interior. Em segueix mirant amb seguretat i parla:

-Doncs bé, m'agradaria ajudar-te a pagar els cursos.

-Com? No, no, no ho puc acceptar.

Aquesta dona és massa generosa. Ja em van regalar tot l'equip de hockey per Nadal, que no és barat. Ara no puc deixar que em pagui els estudis, ja moltes coses està fent aquest curs deixant-me quedar a casa seva.

-Sí, només el que et falti. Els diners de la feina més els meus.

-Però, i l'Andy?

Si em donava diners a mi per anar a la universitat, no els tindria per l'Andy. No podia permetre que ella es quedés sense estudis per culpa meva, no m'ho perdonaria mai.

-Els estudis de l'Andy els paga el seu pare –em contesta ella, amb un to seriós al pronunciar la frase.

Ens quedem els dos en silenci. No sabem què més dir.

Ella s'aixeca, es recull el cabell en una cua i em diu:

-Doncs ja està, tracte fet. Ja me'ls tornaràs quan siguis un gran fisioterapeuta d'èxit, llavors.

****************

De portada tenim l'Andy i la seva mare juntes.

I ara, sé que he tardat més del que havia de tardar, però aquí un deixo el relat guanyador del concurs. Felicitats, el capítol està dedicat al/la guanyador/a. Ja parlarem del següent premi aviat ;)

- N'estàs enamorada o només t'agrada?

-Depen del concepte que tinguis d'estar enamorada.
Posar-me nerviosa cada vegada que el veig lluny és estar-ho? No saber que contestar quan em pregunta com estic? Respondre un trist i simple "bé" quan em moro de ganes d'enviar-ho tot a la merda i explicar-li tot el que em fa sentir? Somriure com una tonta quan algú diu el seu nom? Posar-me vermella quan algú insinua que hi ha alguna cosa entre nosaltres? Que se me'n vagin totes les pors quan penso en ell? Que a la vegada me n'apareguin mil més de noves? Que el seu somriure m'atrapi i no pugui mirar una altra cosa? Passar-me les nits somiant en passar els meus dits entre els seus cabells? O que hi pensi cada vegada que sento una cançó romàntica? Si es això puc dir amb total seguretat que sí, n'estic enamorada .